Gràcies Mario (segona part)

Feia temps que el meu estat d'anim es mantenia estable, ja no m'odiava com molt temps enllà, ja no em suportava com abans, fins i tot crec que m'estimava i que tenia sota control cada pas que donava.
Per descomptat hi havien dies dolents. M'adormia veure que el meu gran somni, volar, era aixafat per una societat que mai em consultava res, s'imposava com a gran dictadora que és i curiosament després jutjava a la gent que actuava com a tal.
Per mi el món es de bojos, plé d'instruments que ens mantenen inmovils i on les sorpreses i les preguntes han quedat guardades en aquell calaix on els romàntics guarden les tonteries.
Era conscient, per més sociable que fos, que tan sols podia contar amb mi mateix, que la humanitat es dirigia cap a un camí que no era el meu. Ja no m'esforçava a entendre les coses, eren i punt. Havia aconseguit baixar el llistó per tothom però cada vegada alçava més el meu. A poc a poc, orgullós, anava saltant en la meva personal carrera d'obstacles a la recerca de la coherència i llibertat. La vida devia ser l'equilibri entre els meus pensaments i la meva realitat i no estava disposat a aturar-me fins aconseguir-ho. Ja era massa tard perqué ella, la societat, m'enganyés amb falses promeses i ajudes.
El crèdit que tan facilment tots els bancs ofereixen es un motiu més per fer-nos creure que som rics, quan la única cosa que aconsegueix es lligar-nos a tot menys a nosaltres mateixos. Per mi el verdader significat de riquesa es qualsevol persona que no depengui del futur per pagar el seu present.
La solidaritat tampoc em convenç, ara sembla més una imposició de la nostra consciència, tan debilitada, per ajudar a qui nosaltres mateixos hem debilitat.
Quant alguna guerra esclata, per fi he entès que els famosos danys col.laterals son senzillament vides humanes, encara que ens ho presentin com excusa de la justícia que no se qui exerceix en nom de no sé què.
Sí,havia d'anar-me'n, no en busca de res, tan sols per trobar-ho tot, com sempre sense esperar res i a la fi aconseguint-ho tot.
I el moment va arribar. No trovava la manera de desvincular-me dels meus amics (herois), i la meva marxa,en un primer moment no va despertar la resposta esperada.De totes maneres ja no necessitava que ningú reconfortara el meu ego tan poderós. No tenia clar que la gent, davant del meu adéu, em mostrés la seva ment ni els seus sentiments, si no una altre cosa ,potser aparences o protocols. No tenia ganes de buscar la humanitat en el món social, trobar la societat era fàcil, seguir-la em resultava francamet difícil.
Em mostrava en ella amb un engany quasi perfecte, amb una aparença realment sociable, res em delatava, si déu existeix(ejem),m'havia dotat d'una bona influència respecte la gent que mai hauria sigut completa sense el meu aspecte de persona normal, ja us podeu imaginar ,dos ulls, una boca, un nas i tot mes o menys al seu lloc.
No sóc ni alt ni baix, diuen que sóc atractiu, de fet, he tingut força èxit amb el sexe oposat. El meu cabell és cada dia mes fosc i cada dia una mica meys espés. El nas afilat i allargat, amb faccions força marcades i dos senyals al front que delaten la meva feliç infància. El cos més aviat fort, de tant esport, per curar una de les meves grans precupacions:els meus complexes físics.
Molta gent s'extranyava que un ser tant agradable aparentment es precipités a l'auto-destrucció mental per una cosa tan superficial com podria ser el físic, quan em mostrava tan ferm amb altres coses. Potser m'havia tancat en el meu petit univers i desitjava ser l'estrella més important que es mostrés majestuosa, brillant en nom de la bellesa i la força interior. La realitat, menys romàntica, sens dubte. era que allà si havia perdut la batalla, i potser es cert que jo no jutjava a ningú pel seu aspecte exterior però no podia deixar de sentir-me puntuat de l'ú al deu per tothom. En aquest aspecte mai he canviat, sempre m'he odiat fisicament i potser d'aixó s'alimenta el meu encant.Sempre m'he queixat de la meva imatge però mai he tingut problemes per seduir a una dona: dues paraules boniques, una mirada dificil d'entendre, una careta d'angel ajudada per la meva inagotable sensibilitat, diuen que femenina, em convertien en un àpat irressitible.
El problema apareixia més tard, després d'utilitzar-nos mutuament, sempre podia entregar el meu present però mai podia prometre el futur.Mai he sabut si era una elecció o un temor.