Glòbul

Com la meva terra, catalana i vermella
flueixes per la meva sang, glòbul constant,
cèl·lula nova i brillant, mutant de sentiments incontrolats,
inapel·lable a l'exterior, per sempre dins,
malgrat el que passi, malgrat tot.

De tant compartir ja som l'un dins de l'altre,
tant diferents i de vegades un mirall,
tant llunyans i fregant fins a cremar.

No hi ha volta enlloc més que al buit,
no hi ha rebobinat ni més cintes,
no hi ha apagat sinó multitut de "resets".
Perquè només tenim un munt de vida al palmell de les mans
i seria un sacrilegi deixar-la sense aprofitar,
perquè un esforç, depén de per a que sigui, no ha de costat tant,
perquè els somriures del matí i de les 7 i escaig
siguin perpetus i col·lineals
a la iniciativa per damunt del cansanci,
a l'amor expressat a diari per damunt la rutina
al T'estimo - M'estimes, sense mai posar-hi cap treva.