S'èpica d'en Marcel (1a part)

Un relat de: Burotatxo
Havia estat es judici més polèmic de sa darrera dècada. Es jutge s’havia mostrat comprensiu, pero sa llei era sa llei. Culpable i pena de presó. Totes aquelles persones que havien anat a ses portes des jutjats éren allà per vitorejar-lo. Era un màrtir modern, un antiheroi conseqüent, un terrorista de causa noble.

- Ja surt!

- És ell!

Corejaven es seu nom.

- Marcel! Marcel! Marcel!

Va sortir des jutjats enmanillat i amb es cap ben alt. Desenes de flaixos varen il·luminar sa seva cara en una fracció de segon. Era un home gran i gros, així que va poder evitar amb sa seva força que es policies l’empenyéssin amb pressa dins es furgó. Amb pas lent i digne va saborejar com es poble li donava sa raó. Una reportera va aconseguir posar-li un micròfon davant entre aquella marabunta.

- Senyor Tàpies, alguna declaració després de la sentència?

En Marcel va mirar a n’es seu voltant, vegé tota sa gent arengant-lo i va acostar-se a n’es micròfon amb un somriure.

- Mai és tard per a ser un perill per a sa societat.

Més flaixos i vitorejos l’envoltaven.

- Marcel! Marcel! Marcel!

Es reporters escopien preguntes per no esperar a l’opertura del sumari.

- Marcel, d’on vares treure sa pistola?

- Haguéssis disparat contra algú?

Es policies varen acabar ficant-lo a n’es cotxe, pero hi havia tanta gent que no podia arrancar. Es manifestants varen començar a forcejar amb sa policia.

- Marcel! Marcel!

Aconseguíren aixecar ses barreres i tirar-les contra es primers antidisturbis. Varen començar a colpejar es vidres des furgó. Colcú va pintar amb spray taronja es parabrises i s’en va endur un cop de porra a n’es cap. Es manifestants varen embogir. Tiràven de tot a sa policia: pancartes, botelles, petards, branques, llambordes... Es furgó va intentar arrancar, pero li havien bloquejat ses rodes amb dues barreres. En Marcel seia a dins contemplant sa cara de por des policíes. Una llagrimeta li va regalimar per sa cara fins es somriure.

Fora, es policíes que guardaven es furgó eren noquejats un a un. Aquells qui quedàven en posició provàven de retirar-los, pero havien de fugir o enfrentar-se a una pluja violenta d’objectes contundents o a n’es punys des manifestants més enrabiats. En tres minuts, ja no quedava cap policia envoltant es furgó. Acollonats, demanaven reforços, tiràven gas lacrimògen i retrocedien.

Es manifestants començàren a colpejar es vidres des vehicle fins que se varen posar d’acord per a fer-lo volcar. Se posaren a cada banda i varen posar-se a empènyer. Primer un balanceig suau, com es de una barca un dia de poc vent, després aconseguíren aixecar dues rodes amollar-les i empènyer per s’altra banda. Sonàven com remers a n’es ritme d’es vaivé. Es policies des furgó cridàven demanant reforços per ràdio i s’agafaven a ses parets.

- Marcel! Marcel!

Es furgó va acabar per caure i tots es qui anaven a dins s’estampàren contra es lateral que quedà enterra. Un renou va començar a sonar a sa porta de darrera i una serra radial va aparèixer escopint espurnes per tot. Un policia va provar de desenfundar sa pistola pero un altre li va impedir.

- Imbècil! Vols que mos matin?

Sa radial va acabar de dibuixar lo que volia ser un rectangle i de dues potades es manifestants tiraren es material tallat. Ses càmeres de televisió captaren es moment en que agafaven en Marcel i el treien des furgó.

- JA ÉS LLIURE!

- MARCEL! MARCEL! MARCEL!

Es manifestants celebraven sa victòria. Sa gent que havia estat testimoni des de es balcons ho celebrava també. Colcú va sortir des furgó amb ses claus de ses manilles den Marcel i les obrí. Ell va alçar es punys per damunt es cap mentres sa gent vitorejava es seu nom. Plorant, va comença a abraçar a tothom. No havien passat ni dos minuts quan començaren a sonar sirenes acostant-se.

- Ves Marcel! Escapa’t!

Es manifestants correguéren fins ses càmeres de televisió i les estampàren enterra. No s’havia de saber per on havia partir, almenys tan ràpid. Pujant-se a una acera, comparegué un seat ibiza negre del 2002 amb tres persones dedins i s’obrí sa porta.

- Per aquí!

Es manifestants obriren un passadís de cossos i deixaren passar en Marcel mentres li tocàven es cap, s’esquena o ses espatlles. En Marcel entrà dins es cotxo i tancà sa porta. Sa gent encara vitorejava es seu nom. Es cotxo pegà una volantada i pujà per General Riera camí de s’autopista.

- Marítim està ple de càmeres. - Va dir es conductor.

Des seients de darrera li donàren una muda de roba i una perruca grisa.

- Canvía’t. Tothom te coneix. - li va dir s’al·lota que seia darrera.

- On anam? - va demanar en Marcel.

- A Sencelles, ara aquí sa cosa està calenta.

- A Sencelles? A fer què?

- A aprofitar lo que has començat, no podem deixar que lo que has fet tu sigui només un cas aïllat, que diguin que domés ha estat un accident.

En Marcel va mirar endarrera. Hi seien una dona d’uns trenta i pocs, morena, rapada, s’orella dreta plena d’arracades i una camiseta d’en Barry White. A s’altra banda, un home de s’edat den Marcel, uns quaranta i pico, ulleres, mostatxo groguenc de fumar, pèl fins ses espatlles i una camisa hawaiana groga amb palmeres. Va mirar a n’es conductor. Un home jove, d’uns trenta bastants, ros, rabassut, amb una camiseta blanca i bermudas, pèl curt i barba afaitada.

- Quina classe de sonats sou?- va demanar en Marcel.

S’home des mostatxo que no havia dit res va amollar una rialla.

- Uns sonats normals i corrents.

Es cotxe va aturar-se per un semàfor en vermell. Es conductor va aprofitar per girar-se i mirar en Marcel a n’els ulls.

- Marcel, si vols pots baixar aquí, ses portes no estan bloquejades. Te duran a sa presó, pero allà te respectaran per lo que has fet. Es cas és que sa gent ara està pendent des teu missatge. Han lluitat per tu. Han cregut en tu. Sa pregunta és, creus tu en sa teva causa?

En Marcel va prestar atenció a ses sirenes que no havien deixat de sonar des de que l’havien alliberat. De forma arrítmica, sonaven tirs de bala de goma.

Recordà es moment a n’es Mercadona. Aquell home gran davant seu a caixa amb es carro ple d’arròs, pasta, pots de domàtiga, llegums i pollastre congelat. Recordà es rebut exacte de 134,36€. Recordà com ses caixeres se miraren entre elles i posaren un peu davant es carro de s’home. Recordà com li aixecaren sa camisa per aquells tres trists sobres de jamón serrano. Recordà com aquell home va suplicar que el deixàssin anar, que cobrava sa pensió mínima, que tenia sis persones a casa visquent d’allò, que a sa seva dona li agradava es jamón, que el perdonàssin. Recordà com se li varen creuar es cables. Recordà com se va treure es revòlver des calçons i que disparà a l’aire. Recordà quedar sord per es tir. Recordà apuntar a ses caixeres. Recordà dir a n’aquell home que agafàs es carro i partís.

- Sabeu com vaig aconseguir sa pistola? - va demanar mentres se col·locava sa perruca.

Dins es cotxo ningú respirava.

- Déu me la va fer arribar - va dir.

Es semàfor se posà en verd.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Burotatxo

9 Relats

13 Comentaris

1535 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Mallorquí. 26 anys. M'agrada poder compartir allò que escric i saber què en pensau.