fugir de i a la meva realitat

Avui necessito saltar d'un avió, córrer sense parar vora el mar, somiar amb els ulls ben oberts, cantar-li a una tempesta, sentir l'aire als cabells al galop d'un cavall, tancar-me a la cuina i oblidar el món durant hores, estirar-me al llit amb un tu i desconnectar de la resta de l'univers, anar al cinema i gaudir d'una altra realitat, tocar el piano i/o escriure sense pensar ni parar, anar amb canoa o escalar, escoltar el silenci o els trons a la llunyania, perdrem per la muntanya, caminar acompanyada, trobar sentit a un bon nombre de coses, estimar com ser estimar però sense egoisme, fer la feina quan toca, la seva respiració al compàs de la meva, hores de castells i diades, estones d'esplai amb nens/es i monitors/es, caminar contra corrent, buscar la felicitat, caminar per un camí escollit per l'atzar.

Em sento presonera dins el meu ambient, però tinc la clau de la meva presó i no em decideixo a obrir-la... tinc por i diria que no se de que però mentiria.

Em fa por perdre tot el que he aconseguit, però se que també ho puc perdre quedant-me aquí, no he començat mai de zero i lo desconegut és massa incert, voldria marxar el temps just i necessari per trobar-me i trobar sentit al que faig i faré.
Però encara que molts no ho creuen... hi ha massa coses que m'encadenen i no em deixen triar. Una carrera que encara no és a la bolonyesa però a la que em despisti m'hauran tacat, una butxaca que no sona i una família que li costarà entendre que ja no puc respirar, però que ho entendran, com els meus companys.
Ser que tornaré on sóc, però si no marxo aviat milers de coses deixaran de funcionar.

Desig de llibertat i d'equivocar-me jo sola, però equivocar-me dins la meva llibertat.