Cercador
Fragments d'amor.
Un relat de: Anònim- Compartir:
No trobo les paraules
per poder descriure
el que no es pot explicar,
per dir-te quant t'enyoro
quan t'estimo,
quant signifiques per mi.
Imagino com serà tot
d'aquí uns anys
i et vegi al meu costat,
però dubto que aquest desig
es faci realitat.
Fa tant que espero
tornar-te a veure
que em fa por pensar
que no sigui capaç
de dir el que sento per tu
i tornar a casa
amb velles ferides
que només l'amor pot guarir.
Desitjaria
escriure't una poesia,
dedicar-te un vers
sense aquesta tristesa
que molt bé amago
però no en sé escapar...
voldria dir-te a cau d'orella
tot el que representes per mi
enlloc d'escriure
aquestes línies,
buides de sentit,
buides de significat...
En una altra vida
deuria ser un individu perillós,
ja que en aquesta
no veig motiu
per un càstig tan horrible,
privat de la teva companyia,
privat del teu amor,
tortura sense pietat
que no sembla tenir fi.
Tan sols em queda
tristesa, angoixa i soledat,
i un sentiment de culpabilitat
per una ocasió perduda
que mai va existir.
Fa anys que a aquesta vida
vaig arribar, però mai l'he viscut
tan sols he viscut
uns breus moments al teu costat,
fugaços com el vent,
així que recorda sempre:
mai ploris per la meva vida,
doncs mai he estat viu
fins que et vaig conèixer.
Ja que jo no en sóc capaç,
sigues tu feliç per tots dos.
Comentaris
-
No estic massa d'acord[Ofensiu]brideshead | 07-03-2006
amb aquest fragment...
"...
voldria dir-te a cau d'orella
tot el que representes per mi
enlloc d'escriure
aquestes línies,
buides de sentit,
buides de significat..."
perquè, precisament, el que ténen és un gran significat. De vegades, pots ser capaç d'escriure un poema extens, que fins i tot et sembla que podries no acabar mai, i quan el rellegeixes penses: "tot això no té sentit, no hi ha contingut, només he escrit un lament sense significat"... Però no, resulta que el que has fet és un gran poema (encara que siguin fragments solts com tu dis) per parlar d'un gran desamor. I de nou, hi has avocat tota la tristesa, tota la soledat, tota la melangia per aquest amor a qui tant estimes i que sembla que no tornaràs a tenir. O sí? No li demanis que sigui feliç per tu... sigues-ho per tu mateix i, si tant ho desitges, si tant l'enyores, si tan malament ets sents per haver sabut fer les coses bé... intenta-ho de nou! Fes-ho tot per tornar al seu costat. I si després es confirma la teva derrota.... al menys que no et quedis amb aquella estranya i insuportable sensació de no haver fet tot el que estava a la teva mà...
Aquest poema, fet de trossets, és un bon poema, seguint aquest fil tan trist que ja fa temps que vas estirant...
Una abraçada, Anònim.... avui he posat la directa amb els teus poemes!
Petons i.... feliç àlgebra!