Cançó trista de la carretera. (Èxit/Fracàs)

En Jerry mai no ha recollit una autoestopista tan jove.
-On vas?
-A Califòrnia.
Una bonior de pigues capritxoses li envolten el nas; els cabells roigs, els ullets blaus, el rostre opalí.
-Com et dius?
-Eileen.

*

S'aturen en una benzinera.
Un vell se'ls acosta.
-Aneu a l'oest?
-A Sacramento.
-L'autocar ha marxat sense mi, i no porto prou diners pel motel.

*

El Chevrolet salla per la carretera del desert. El vent fa rodolar branquillons agombolats en una mena de pilotes. El paisatge, amb la caiguda dels últims raigs del dia, va adquirint un to fosforescent.
-A què et dediques, Jerry? -pregunta l'Eileen.
-Sóc empresari.
-Jo, actriu.
De cop, la bòveda del cel es tenyeix d'un vermell roent, el vent s'atura, la planúria s'emplena d'una claror ataronjada.
-Déu meu! -exclama l'Eileen, ullant l'horitzó.
-Indescriptible. -afegeix el vell.
En Jerry detura el cotxe vora els braços oberts d'un cactus gegantí. Caminen desert endins, lluny del vehicle. S'asseuen damunt del sòl estopós.
El vell treu una harmònica i enceta una tonada de Willy Nelson.
-Sabeu...? -diu en Jerry, gratant-se el cap -. No us he dit la veritat. M'han acomiadat de la feina, la dona m'ha deixat i no sé on vaig.
Es fa un silenci.
-Jo tampoc he estat sincera -diu l'Eileen -. He fugit de casa.
El far de mercuri comença a brillar per l'oest.
-Doncs, a mi, la meva filla m'ha abandonat a la benzinera -explica el vell, amb els ulls com plats.
Després d'uns instants d'incertesa, comencen a riure com ximples.
-I ara què fem? -pregunta en Jerry.
-Toquem-ne una altra... -fa el vell.
El roig del cel es va apagant mentre la nostàlgia amara el paisatge.