foscor

De tan intens, el teu poema somou les entranyes, i passa com un torb enfurit del segle dinou. De tan sentit fa pensar que només pot ser real i si és així t'ofereixo una mà amiga per tal d'animar-te a seguir endavant.
La pèrdua de l'amor, quan s'ha estimat i s'estima profundament, és el pitjor mal que ens pot esdevenir als éssers humans, i com deia Lord Byron, a l'amor, que podria considerar-se el veritable déu del mal, malgrat tot, no el podem anomenar diable, per tot el que té de dolcíssim verí. I en el fons ens agrada ser-ne emmetzinats.
Ara bé, quan hem estat nosaltres els qui hem fallat, coneixent-ne o no els motius, es transforma en doble pèrdua per què s'hi afegeix el remordiment i aquest ja és més difícil d'aplacar.
Però cal continuar caminant encara que ens trobem la senda plena d'entrebancs i lluitar si és necessari pel que més ens importa, tot i que albirem tan sols una minsa llum a l'horitzó...
Una abraçada Edgar!