Cercador
Foc al cos
Un relat de: Ribbi Haller- Compartir:
Era l’últim que encenia.
El primer sabor de llavis li impregnava les entranyes d’una nicotina capaç d’enganxar al més abstemi, mentre els graus ascendien de forma vertiginosa al so de la banda sonora de tantes pel·lícules robades. Es deixà portar, tant pel fum com per la llum de tantes cigarretes trepitjades o esclafades dins el puny; amb la trista mirada d’un nen perdut dins la saliva, sota el cos d’una simple i crua fumada que a cada besada amarguejava. Consumí com la pólvora cada bes d’aquella dama, enganxat al quitrà que contaminava el seu mar de dubtes; amb les mans plenes de sutge, amb la tendresa astuta d’aquella mentida tant eixuta.
Les aspiracions frustrades donàven aire al curs d’aquella mala conjunció, tan nociva com fugissera, però ni un sol plor el feu baixar de to; no hi hagué ni un riure dins la pedra. El gas s’havia esfumat, però el flamigell encara ardent desafiava en tot moment aquell desgast de la seva ànima. Res va impedir que seguís, com ningú impedeix que un llamp caigui sobre un arbre. Ell continuà fent-li l’amor. De fora cap a dins, de l’interior a l’exterior, del seu cor a l’altre cor, de la seva vida fins la mort.
El rastre de la passió el dugué al clímax. Fou un destí fortuït, però a la vegada inevitable. L’alè sota l’orella li feu entendre que havia sigut la millor ingesta de nicotina de la història, convertint-lo en un esclau de la vella Virginia. Respirava el seu alè i olorava fins l’últim instant aquell moment de tendresa.
Fins que es cremà el llavi.
L’últim petó robat li feu tastar el gust del filtre, que s’empassà al mateix temps que el seu orgull, amb una inhal·lació desesperada que feu esborrar amb foc les lletres del nom de la seva estimada. L’agafà entre dos dits i la deixà marxar, mentre esclafava ufanós la burilla sota la sola. I entengué per fi que era el moment de deixar la droga.
-Mai més. – es digué.
I es va perdre dins la boira.
El primer sabor de llavis li impregnava les entranyes d’una nicotina capaç d’enganxar al més abstemi, mentre els graus ascendien de forma vertiginosa al so de la banda sonora de tantes pel·lícules robades. Es deixà portar, tant pel fum com per la llum de tantes cigarretes trepitjades o esclafades dins el puny; amb la trista mirada d’un nen perdut dins la saliva, sota el cos d’una simple i crua fumada que a cada besada amarguejava. Consumí com la pólvora cada bes d’aquella dama, enganxat al quitrà que contaminava el seu mar de dubtes; amb les mans plenes de sutge, amb la tendresa astuta d’aquella mentida tant eixuta.
Les aspiracions frustrades donàven aire al curs d’aquella mala conjunció, tan nociva com fugissera, però ni un sol plor el feu baixar de to; no hi hagué ni un riure dins la pedra. El gas s’havia esfumat, però el flamigell encara ardent desafiava en tot moment aquell desgast de la seva ànima. Res va impedir que seguís, com ningú impedeix que un llamp caigui sobre un arbre. Ell continuà fent-li l’amor. De fora cap a dins, de l’interior a l’exterior, del seu cor a l’altre cor, de la seva vida fins la mort.
El rastre de la passió el dugué al clímax. Fou un destí fortuït, però a la vegada inevitable. L’alè sota l’orella li feu entendre que havia sigut la millor ingesta de nicotina de la història, convertint-lo en un esclau de la vella Virginia. Respirava el seu alè i olorava fins l’últim instant aquell moment de tendresa.
Fins que es cremà el llavi.
L’últim petó robat li feu tastar el gust del filtre, que s’empassà al mateix temps que el seu orgull, amb una inhal·lació desesperada que feu esborrar amb foc les lletres del nom de la seva estimada. L’agafà entre dos dits i la deixà marxar, mentre esclafava ufanós la burilla sota la sola. I entengué per fi que era el moment de deixar la droga.
-Mai més. – es digué.
I es va perdre dins la boira.
l´Autor
8 Relats
10 Comentaris
6670 Lectures
Valoració de l'autor: 9.25
Biografia:
La història que tens entre les mans, no dista de qualsevol altra escrita o per escriure, tampoc els seus personatges ni el seu narrador. Ni tan sols les circumstàncies. No veuràs estimat lector, ni un bri d’excepcionalitat en tot el que pot arribar a succeir en aquestes línies desdibuixades en paper-mâché. Ni seràs capaç, potser, de veure-hi la importància de narrar-la. Però el moribund forner d’aquesta crònica; artífex del calor sentimental, etern atiador del foc i habitant de les cendres, no és més que un cuiner d’històries i alimentador de la fe, que més enllà de la rellevància dels fets que el dugueren a escriure aquesta epístola desesperada, no deixarà de cremar llenya encara que el forn es cruspeixi el seu ésser.Massa venus sense braços han intentat abraçar al personatge que ens ocupa: un mariner d’aigua dolça enmig de la immensitat del mar dels dubtes, ofegat dins els somnis aigualits d’una època on ja fa temps que no en rajen. Però ell, ferm, embriagat d’ideals, i lluitador, senzill en les formes i complex somiador, continua encara avui vagant pels carrers estrets del barri del born de Barcelona, condemnat a la deriva i sense deixar anar l’àncora, refugiat dins la gavardina i la pipa, i dibuixant cercles de fum anhelant la salvació de la seva ànima…
Sóc algú, potser aquell de més enllà. Aquell paio estrany amb pinta de simpàtic que es creu graciós i em va del que no és. Però sóc jo. O això diuen.
Més enllà del que pugui dir en una biografia; que si vaig començar per un amic, que si m’agradava molt escriure… Jo vaig començar perquè em sortí dels ous, literalment. I quan no em surti doncs faré una altra cosa, o no. Però el cas és que faig el que a mi m’agrada, estigui ben fet o no, amb el meu caràcter capaç de ferir algunes sensibilitats plasmat en tot allò que faig. Sóc com tu, com el teu veí, com el rot que se t’escapa en un moment crucial, però a mi només se m’escapa allò que faig artificialment. El petit llop, Mr haller o com vulguis dir-me. Un llop estepari dins la jungla d’asfalt. Puc ser dòcil i manso com un gosset, però millor no em facis treure els ullals.