Flor amb pètals de màgia

... de pètals que em llepen i...
la màgia de l'amor que ens ho revesteix tot amb un deliciós màntol de vistosa primavera i...


Vaja, discupleu-me per aquesta divagació perpretada per l'embriagament literari que m'afecta i que ha està interferit l'inici d'aquest comentari.

De fet, tenia pensat dir que un poema només podria lloar-se i esmentar-se a partir d'un altre poema. Parlar sobre un poema és com utilitzar paraules per pretendre explicar a algú que un polvo t'ha deixat tan i tan enllumenat, o extasiat, o enlairat. No cal explicar-ho, això ja es veu pel teu somriure, la brillantor dels teus ulls, etç.

El mateix li passa a un poema: que només es val per ell mateix. No pots reexplicar amb paraules les sensacions que t'ha produit una lectura. Per això, val a dir que penso (i així ho duia escrivint a les primeres línies) que l'unica forma d'explicar una poesia amb paraules, és utilitzant les paraules disfressades pel filtre poètic: és a dir fent una altra poesia. Al capdavall seria un parany pensar que les paraules segueixen sent les mateixes, quan de fet ja han estat deliberadament disposades per una maquiavelica ment poètica a l'escenari que és el poema.

Jo em mudaria al cercle imaginari amb vosaltres. Amb la Queca, la shuhua, el Cortázar...

Fins a una illa desèrtica només repleta de llibres amb pàgines com pètals i lletres que pol·linitzen i lectures com saba i tot fluiria. Tot, tot, tot i tothom, de tota mena i de tots colors i tanta fantasia tothora.

Bé. Me'n vaig tal i com he arribat: llepant pètals i de regust m'ha vingut la màgia i...

Un poema que ha posat alerta tots els meus sentits. Quina expressió, quanta màgia i quan de sentiment en aquests versos!
Expreses de la forma més bella els teus sentiments adequant cada paraula i cada gest a cada moment.
Afortunat aquell que representes com a flor, qui té una ànima boja d'amor darrera seu.
Felicitats Queca! no deixis mai d'escriure, si us plau!
Un petó ben fort i més abraçades!