Fkujsdgu

Fkjjewyg fuyqv lioZu requyh qwehweqe rgZkqeeriu Zoiugr, qeriiuyftrew -va dir l'estrany ésser que sortí del forat de sota la nevera i havia pujat escalant la pota de la taula.
Pau se'l mirava, incrèdul. No era un nan, ni un extraterrestre, ni un troll, ni cap mena de bèstia mitològica. Era un homenet de reduïdes dimensions vestit estrafolàriament. Pau havia decidit aixecar-se del llit per anar a la cuina a menjar un iogurt desnatat de fruites del bosc i ara es trobava davant aquella miniatura viva que li parlava amb to de normalitat i indiferència, com si li expliqués que havia sortit a buscar bolets.
- Jokewrry vciubwe hawu.
La cullereta s'havia quedat immobilitzada entre el iogurt i la seva boca i ara la massa gelatinosa que sostenia començava a caure per un dels cantons. Els ulls d'en Pau eren com dos satèl·lits fixats en un mateix objectiu que esperaven ordres per a seguir la seva trajectòria.
- Tkjwreyu qfiu uhefdf tiuyy? -preguntà.
En Pau seguia exactament en la mateixa postura i el iogurt que reposava sota la cullereta estava al límit de les seves possibilitats de quedar-se allí. Tenia la boca oberta uns cinc centímetres i feia més d'un minut que no parpellejava. El seu cervell era incapaç de pensar, amb prou feina aconseguia de processar el que els ulls captaven.
- Tlwdhfeuyic riuyt iw jwi, eriu. Erbn kur?
Veient que en Pau no reaccionava, l'estrany ésser va fer un gest despectiu amb la mà i donà mitja volta, tornant per on havia vingut. Sobtadament, inconscientment, en Pau va deixar caure la cullereta al iogurt, va agafar un got de damunt la taula i el va deposar cap per avall sobre el petit personatge. No captant que havia estat empresonat l'ésser seguí caminant fins que el seu nas topà amb el vidre transparent del vas i això el va fer caure a terra. Aleshores, indignat, es girà cap a en Pau i començà un discurs d'insults i amenaces. El seu cap era com una d'aquelles bales de metall que no estan permeses en el joc de bales, els seus ulls eren com dues petites pedres negres i la seva boca semblava una fina ratlla dibuixada amb llapis de mines. El cos i les extremitats eren semblants a un escuradents amb articulacions. Les mans esdevenien uns manyoples minúsculs i els peus dues sabatilles de pelfa.
Va col·locar la criatura en un pot de vidre de conserves i va fer petits forats a la tapa de plàstic per tal que hi entrés aire. Va tornar a l'habitació i amb el pot entre les cames s'assegué al llit i es quedà mirant-lo fins que es va fer de dia. Just quan va sentir que la seva germana es despertava, a la habitació del costat, va agafar el flasc de vidre i el deixà en un prestatge junt amb d'altres pots amb records i junt a les copes que havia guanyat com a jugador de l'equip d'hoquei de l'escola.
Aquell dia, a l'escola, en Pau no va prendre apunts ni va parlar amb ningú, absort en el que havia vist aquella nit i desitjant tornar a casa per observar-lo de nou.
Quan a mitja tarda va obrir la porta de la seva cambra i va anar a buscar el pot va trobar que un altre d'aquells éssers intentava treure el seu company de la gàbia. En Pau va obrir la tapa, va agafar el segon ninot i el feu entrar a fer companyia al seu parent, amic o el que fos. Aleshores el primer que havia trobat esbroncà al segon per ser tant incompetent, gesticulant agressivament amb les mans i fent ganyotes constants amb els ulls i la boca. Pau no podia pensar mentre els mirava. No podia processar informació, era con si estigués col·lapsat, esdevenia una mena de paralític mental davant d'ells. La seva ment estava en blanc i res el despertava, només mirar-se'ls allò dins ja es convertia en un vegetal. Un i altre es distingien per l'alçada i per la tonalitat metàl·lica de la bola que els feia de cap, a part del color de les sabates i els guants.
Va sopar molt poc. La sopa li vessava de la cullera i no li arribava als llavis. Els seus pares se'l miraven, estranyats, li preguntaven que li passava i ell no responia, només restava amb la mirada perduda en l'infinit i la boca oberta. Els pares estaven preocupats i la germana petita repetia: "En Pau s'ha tornat ximple". Si l'endemà continuava això, van dir els pares, trucarien al metge.
Aquella nit tampoc dormí. Portava trenta-sis hores despert. Els seus dos presoners anaven empal·lidint i s'aprimaven a mesura que passaven les hores. Però ell no reaccionava. Només va despertar del seu estat quan el metge arribà a mig matí i li donà unes pastilles de color groc que es va empassar a desgana, després de diagnosticar que el noi es trobava en estat de xoc temporal. En despertar, quan el metge havia marxat i els pares ja estaven més tranquils, va agafar un tros de formatge de la nevera, una mica de pa i un didal que omplí d'aigua. Va posar-ho tot dins el pot i va tornar a tancar-ne la tapa. Les dues criatures va endrapar com a bèsties fins que la seva panxa agafà una divertida forma esfèrica. S'ho havien acabat tot, havia estat per a ells més que un banquet.
Després de fer la digestió el més veterà dels presoners va fer senyals a Pau per tal que obrís la tapa i els deixés sortir. Pau va girar amb cura el flasc de vidre després d'aixecar-ne la tapa. Els dos homenets van sortir caminant i el més valent dels dos, el que havia trobat a la cuina, començà a parlar mentre l'altre s'amagava rera d'ell.
- Tllkj rliuer iure tyh iug ieqht ilre. Foewhfcb qewiiueyt wiluwef iuqrew thgwe tuyyqr gqeruu.
En Pau va apujar les espatlles per fer-los veure que no els entenia. El primer d'ells, que portava guants granes i sabates verdes i el seu cap era color d'alumini, va mirar al segon, que portava els guants negres i les sabates blaves i el color del seu cap s'acostava més al mercuri, li digué alguna cosa i va tornar a parlar a en Pau, ara més a poc a poc:
- Tllkj rliuer iure tyh iug ieqht ilre -va fer una pausa i va moure els dits en un senyal que preguntava si l'havia entès.
Pau va moure el cap negativament. L'ésser va fer un gest de resignació i amb les mans va assenyalar l'exterior de la habitació, com preguntant si podien marxar. Primer en Pau va haver de pensar-s'ho, però si no els entenia i per tan, no podrien comunicar-se fàcilment, semblava estúpid tenir-los allí. A més no sabia que fer-ne i el més valent no semblava tenir paciència suficient com per interaccionar per senyes. En Pau va estendre la mà i els convidà a pujar-hi. El que havia parlat va fer-ho amb decisió mentre l'altre va dubtar una estona, però després va cedir. Va anar caminant amb els dos estranys a la mà fins arribar a la cuina, va deixar-los al terra davant la nevera i se'ls quedà mirant mentre marxaven. El primer d'ells es girà i va dir quelcom agressiu a en Pau, però després va semblar que deia que el perdonava, es va acomiadar posant-se la mà dreta al cap i va desaparèixer, com havia fet l'altre, per sota la nevera.