Fkujsdgu

Un relat de: Biel Martí

Fkjjewyg fuyqv lioZu requyh qwehweqe rgZkqeeriu Zoiugr, qeriiuyftrew -va dir l'estrany ésser que sortí del forat de sota la nevera i havia pujat escalant la pota de la taula.
Pau se'l mirava, incrèdul. No era un nan, ni un extraterrestre, ni un troll, ni cap mena de bèstia mitològica. Era un homenet de reduïdes dimensions vestit estrafolàriament. Pau havia decidit aixecar-se del llit per anar a la cuina a menjar un iogurt desnatat de fruites del bosc i ara es trobava davant aquella miniatura viva que li parlava amb to de normalitat i indiferència, com si li expliqués que havia sortit a buscar bolets.
- Jokewrry vciubwe hawu.
La cullereta s'havia quedat immobilitzada entre el iogurt i la seva boca i ara la massa gelatinosa que sostenia començava a caure per un dels cantons. Els ulls d'en Pau eren com dos satèl·lits fixats en un mateix objectiu que esperaven ordres per a seguir la seva trajectòria.
- Tkjwreyu qfiu uhefdf tiuyy? -preguntà.
En Pau seguia exactament en la mateixa postura i el iogurt que reposava sota la cullereta estava al límit de les seves possibilitats de quedar-se allí. Tenia la boca oberta uns cinc centímetres i feia més d'un minut que no parpellejava. El seu cervell era incapaç de pensar, amb prou feina aconseguia de processar el que els ulls captaven.
- Tlwdhfeuyic riuyt iw jwi, eriu. Erbn kur?
Veient que en Pau no reaccionava, l'estrany ésser va fer un gest despectiu amb la mà i donà mitja volta, tornant per on havia vingut. Sobtadament, inconscientment, en Pau va deixar caure la cullereta al iogurt, va agafar un got de damunt la taula i el va deposar cap per avall sobre el petit personatge. No captant que havia estat empresonat l'ésser seguí caminant fins que el seu nas topà amb el vidre transparent del vas i això el va fer caure a terra. Aleshores, indignat, es girà cap a en Pau i començà un discurs d'insults i amenaces. El seu cap era com una d'aquelles bales de metall que no estan permeses en el joc de bales, els seus ulls eren com dues petites pedres negres i la seva boca semblava una fina ratlla dibuixada amb llapis de mines. El cos i les extremitats eren semblants a un escuradents amb articulacions. Les mans esdevenien uns manyoples minúsculs i els peus dues sabatilles de pelfa.
Va col·locar la criatura en un pot de vidre de conserves i va fer petits forats a la tapa de plàstic per tal que hi entrés aire. Va tornar a l'habitació i amb el pot entre les cames s'assegué al llit i es quedà mirant-lo fins que es va fer de dia. Just quan va sentir que la seva germana es despertava, a la habitació del costat, va agafar el flasc de vidre i el deixà en un prestatge junt amb d'altres pots amb records i junt a les copes que havia guanyat com a jugador de l'equip d'hoquei de l'escola.
Aquell dia, a l'escola, en Pau no va prendre apunts ni va parlar amb ningú, absort en el que havia vist aquella nit i desitjant tornar a casa per observar-lo de nou.
Quan a mitja tarda va obrir la porta de la seva cambra i va anar a buscar el pot va trobar que un altre d'aquells éssers intentava treure el seu company de la gàbia. En Pau va obrir la tapa, va agafar el segon ninot i el feu entrar a fer companyia al seu parent, amic o el que fos. Aleshores el primer que havia trobat esbroncà al segon per ser tant incompetent, gesticulant agressivament amb les mans i fent ganyotes constants amb els ulls i la boca. Pau no podia pensar mentre els mirava. No podia processar informació, era con si estigués col·lapsat, esdevenia una mena de paralític mental davant d'ells. La seva ment estava en blanc i res el despertava, només mirar-se'ls allò dins ja es convertia en un vegetal. Un i altre es distingien per l'alçada i per la tonalitat metàl·lica de la bola que els feia de cap, a part del color de les sabates i els guants.
Va sopar molt poc. La sopa li vessava de la cullera i no li arribava als llavis. Els seus pares se'l miraven, estranyats, li preguntaven que li passava i ell no responia, només restava amb la mirada perduda en l'infinit i la boca oberta. Els pares estaven preocupats i la germana petita repetia: "En Pau s'ha tornat ximple". Si l'endemà continuava això, van dir els pares, trucarien al metge.
Aquella nit tampoc dormí. Portava trenta-sis hores despert. Els seus dos presoners anaven empal·lidint i s'aprimaven a mesura que passaven les hores. Però ell no reaccionava. Només va despertar del seu estat quan el metge arribà a mig matí i li donà unes pastilles de color groc que es va empassar a desgana, després de diagnosticar que el noi es trobava en estat de xoc temporal. En despertar, quan el metge havia marxat i els pares ja estaven més tranquils, va agafar un tros de formatge de la nevera, una mica de pa i un didal que omplí d'aigua. Va posar-ho tot dins el pot i va tornar a tancar-ne la tapa. Les dues criatures va endrapar com a bèsties fins que la seva panxa agafà una divertida forma esfèrica. S'ho havien acabat tot, havia estat per a ells més que un banquet.
Després de fer la digestió el més veterà dels presoners va fer senyals a Pau per tal que obrís la tapa i els deixés sortir. Pau va girar amb cura el flasc de vidre després d'aixecar-ne la tapa. Els dos homenets van sortir caminant i el més valent dels dos, el que havia trobat a la cuina, començà a parlar mentre l'altre s'amagava rera d'ell.
- Tllkj rliuer iure tyh iug ieqht ilre. Foewhfcb qewiiueyt wiluwef iuqrew thgwe tuyyqr gqeruu.
En Pau va apujar les espatlles per fer-los veure que no els entenia. El primer d'ells, que portava guants granes i sabates verdes i el seu cap era color d'alumini, va mirar al segon, que portava els guants negres i les sabates blaves i el color del seu cap s'acostava més al mercuri, li digué alguna cosa i va tornar a parlar a en Pau, ara més a poc a poc:
- Tllkj rliuer iure tyh iug ieqht ilre -va fer una pausa i va moure els dits en un senyal que preguntava si l'havia entès.
Pau va moure el cap negativament. L'ésser va fer un gest de resignació i amb les mans va assenyalar l'exterior de la habitació, com preguntant si podien marxar. Primer en Pau va haver de pensar-s'ho, però si no els entenia i per tan, no podrien comunicar-se fàcilment, semblava estúpid tenir-los allí. A més no sabia que fer-ne i el més valent no semblava tenir paciència suficient com per interaccionar per senyes. En Pau va estendre la mà i els convidà a pujar-hi. El que havia parlat va fer-ho amb decisió mentre l'altre va dubtar una estona, però després va cedir. Va anar caminant amb els dos estranys a la mà fins arribar a la cuina, va deixar-los al terra davant la nevera i se'ls quedà mirant mentre marxaven. El primer d'ells es girà i va dir quelcom agressiu a en Pau, però després va semblar que deia que el perdonava, es va acomiadar posant-se la mà dreta al cap i va desaparèixer, com havia fet l'altre, per sota la nevera.

Comentaris

  • Naïf[Ofensiu]
    dacar | 18-05-2007

    Després de la vessant més transcendental, i de la humorística, ara et descobreixo aquesta més naïf, com un conte per nens (pot ser?). M'han agradat les descripcions, són molt gràfiques, tot i que en alguna banda jo hi passaria la talladora de gespa (si el text fos meu, vull dir). El final... segur que no tenies cap as a la màniga?

  • kmantri[Ofensiu]
    Llibre | 22-12-2004

    He triat aquest relat breu per iniciar-me en els comentaris dels teus textos... per això, perquè és breu. I perquè aquesta era una bona manera de començar.
    T'he de dir, primer de tot, que l'originalitat de la idea (uns homenets, per anomenar-ho d'alguna manera, que viuen sota la nevera), és el primer que m'ha cridat l'atenció. Però a continuació el que trobo és una perfecta descripció d'aquests éssers, cosa que ajuda a que el lector es faci una foto-robot del personatges en qüestió.
    Només hi ha un detall, en la descripció, que m'ha sorprès. Quan en Pau veu per primera vegada l'homenet, el narrador ens indica que és de reduïdes dimensions. O sigui que me l'imagino petit. Però quan després el Pau reacciona i l'atrapa amb un got, amb un simple got, és quan m'adono que no me l'he imaginat bé. No el feia tan i tan petit. Bé: és un comentari potser banal, però és el que m'ha passat.
    El final... és curiós. Esperava una altra cosa. Ni pitjor ni millor: diferent.
    Al llarg de tot el relat ens mostres com en Pau esdevé una mena d'ànima en pena, fins al punt que els pares avisen al metge perquè no les tenen totes, de la salut del seu fill. A mi, aquesta actitud, em feia pensar que l'homenet, o els homenets quan se li ajunta el company, li xuclen l'energia perquè no tenen la nevera a prop. O alguna cosa similar. I que a poc a poc en Pau s'aniria esllanguint... fins arribar a comunicar-se amb ells? No ho sé. Ja et dic: no sé ben bé què m'esperava, però el teu final m'ha sorprès. Potser, ben mirat, les coses no poden ser d'una altra manera.
    Només a títol anecdòtic, la lectura del teu relat m'ha recordat un llibre d'en Pep Coll (em sembla), titulat "Què farem? Què direm?", on també apareixen uns personatgets ben curiosos i encara més diminuts que el teu.
    Ah! I sobre el llenguatge. Molt polit. Fins al punt que he hagut de buscar algunes paraules al diccionari. Per exemple: fuyqv, riuyt, iure... I no m'ha quedat clar a què es refereix l'homenet quan pregunta: "Erbn kur?"
    Bé. Aquest darrer paràgraf, com podràs suposar, és broma. Però no podia evitar dir la bajanada del dia. El relat és interessant, avança amb una lectura fluïda, i et col·loques fàcilment en situació.

    LLIBRE

  • et torno la visita[Ofensiu]
    peres | 15-11-2004 | Valoració: 10

    No sé si trobaràs mai aquest comentari, xq te'l col·loco en un dels teus primers relats, però volia tornar-te la visita que em vas fer fa uns dies i dir-te que aquest conte m'ha agradat molt.

    el llenguatge dels dos personatges "estranys" m'ha recordat el d'un dels protagonistes de la novel·la "Com unes vacances", d'Imma Monsó. Si l'has llegida, te'n recordaràs.

    Fins a la pròxima,

    Peres

  • està bé[Ofensiu]
    Baiba Lieppa | 29-07-2004 | Valoració: 8

    és una variant divertida d' un tema conegut

  • un tema molt vist?[Ofensiu]
    guinarda | 22-07-2004 | Valoració: 7

    encara que m'agrada la manera de enfocar-lo.
    I el final molt "lograt"

  • Llenguatge[Ofensiu]
    Biel Martí | 21-07-2004


    Gràcies Miquel

    Interpretaré la teva forma d'escriure un comentari com a homenatge a la llengua dels personatges! I sí, ets el primer comentarista que tinc d'aquesta història i em plau veure que t'ha agradat.

  • Eonrhabnoa[Ofensiu]

    Seprme és un plear llgeir rleats com aqesust.
    Etsic ogrullós d'haevr estat el teu prmier coemntriasta.

Valoració mitja: 8.33

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Biel Martí

84 Relats

621 Comentaris

222806 Lectures

Valoració de l'autor: 9.28

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona el 4 d'agost de 1973. La meva infància va transcórrer amb una normalitat quasi absoluta. A EGB, cada mes feiem un concurs de relats per classes, i d'aquí em va l'afició a escriure. He estudiat educació social i vaig fer uns quants anys psicologia, fins que per desamors i desmotivació ho vaig abandonar. Després d'haver treballat en gairebé tots els camps que aquesta professió m'ofereix, actualment treballo de tècnic de joventut al Vallès Oriental. He viscut tota la vida a Barcelona (Guinardó, Poblenou, Carmel), però ara visc a Premià de Mar.

Tinc al·lèrgia als acars i als gats (un record per la meva exgata, la Runa, que ara passeja pel pis d'un amic), sóc fòbic a les aranyes i a les alçades i no suporto els coloms de ciutat. Sé parlar català, castellà i anglés, i tinc nocions de francès.
Autors destacables: Nabokov, Capote, Chejov, Greene, Cortázar, Auster...
M'encanta el sol, la lluna, el mar... El color taronja i el color negre.

I sí, jo vaig ser fan de Bola de Drac

El meu emili: martiramos@gmail.com
El meu blog en castellà: www.lapsicologiadelosmonos.wordpress.com