Fins que la vida s'acabi

Entres, surts, vas i véns sense pensar. Hi ha una veu endins que et parla, però no la vols escoltar, doncs sempre comporta alguna mena de sofriment o d'angoixa. No vols enfocar la càmera i veure la vida tal com és, perquè no t'agrada. Prefereixes la boira de les ombres i la imprecisió dels moviments. Tot, per intentar sobreviure en el temps que t’ha estat assignat.
Et demanes si sempre va ser així o hi va haver un abans i un després que van fer que et tornessis turmentada i estranya. Ja de petita, pensaves en la mort. Quan vas preguntar als grans, mai et van satisfer les seves respostes. La mort de l’avi continuava essent incomprensible malgrat escoltar totes les explicacions possibles i les hipotètiques raons. Mai no vas creure en el cel, tret del cel blau que veies cada matí en obrir els ulls. Ni cel, ni infern. Només boira enclotada en el pensament impedint la lucidesa d’un raonament perfecte. Quelcom màgic que ho fes quadrar tot, com en les matemàtiques o la física. Però no. Tot era ambigüitat en els ulls dels altres, incomoditat fins i tot, doncs evitaven parlar d'aquests temes i viure’n d’esquenes absolutament. Tu, no podies deixar de mirar el bell rostre de la mort embolcallada de misteri i de foscor.
Aleshores, vas trobar aquell fragment de la novel•la "Bel-Ami" de Guy de Maupassant, i en llegir-lo quelcom endins et va somoure:

“Durant uns anys havia viscut, menjat, rigut, estimat i esperat com tothom. I ara tot havia acabat, acabat per sempre. Una vida! uns dies, i després no res! Naixem, creixem, som feliços, esperem, i morim. Adéu, home i dona, tu no tornaràs mai damunt la terra! I tanmateix, cadascú porta en ell el desig febrós i irrealitzable de l'eternitat; cadascú és una mena d'univers dins l'univers, i cadascú s'anihila ben aviat completament en el podrimener dels gèrmens nous. Les plantes, les bèsties, els homes, els estels, els mons, tot s'anima, i mor després per a transformar-se. I mai un ésser -insecte, homes o planta- no reviu! (...) Quina diferència hi havia, doncs, entre els uns i els altres? Unes quantes aurores de més, vet aquí tot.”

Vet aquí tot! Potser no hi havia res que pensar. No era prou perfecta la natura en si mateixa? Havia de continuar en un més enllà per algun motiu? I el pare què? Segurament va fer el mateix camí que les flors quan desapareixen i en surten de noves sense que hi hagi res a entendre. Potser el sentiment d’absència és inventat, i per tant forma part d’una cultura heretada. Si no fos així, acceptaries la mort dels que estimes de la mateixa manera que acceptes la mort d’un ciclamen de la terrassa. Saps que en posaràs un altre aviat en el seu lloc, i farà tant goig com el primer. Penses que els ciclàmens poden ser fills, nebots... Nous éssers que viuen avui i ara.
I sí, per fi estàs disposada a alliberar-te dels enyors i les absències, sense renunciar als records que van significar en etapes anteriors.
Vols viure en plenitud i en llibertat i has llevat l’àncora que t’empresonava a un passat que ja no hi és. És hora de salpar i navegar fins que la vida s’acabi.



gypsy