Filferro

Amagar-se en una trinxera, això és la imatge que el meu pobre cervell ha creat en acabar el darrer vers.
M'agrada el ritme i la interpretació oberta que deixa.

angie

absolutament èpic, que pretén canviar quelcom, no simplement mirar com passa la vida. Aquest "prou" tan ferm i agosarat posa el to de la força continguda en els teus versos.
I el títol és una altra provocació sublim.

gypsy

és d'una lectura molt simple, harmoniosa, té un bon ritme i compàs i m'agrada el seu final,

felicitats és un bon relat.

Instants

serena i tendre. Així és com descriuria la teva poesia, que m'ha encisat des de les primeres línies. Amb poques paraules, al meu parer les justes, has sabut donar-li un contingut de realitat però també d'esperança viva.
Una abraçada

"Alguna herbeta amb l'humilitat dels ulls"
M'encanten les "males herbes" que son capaces de creixer on no hi ha ni tan sols terra.
T'he conegut avui i t'he de dir que m'encanten els teus poemes

Felicitats.

Fantàstic poema, felicitats! És molt dur i trist però les imatges estan molt ben trobades.

Per cert, gràcies pels comentaris que m'has deixat.

Xinxeta

he descobert que jo vull creuar també el filferro.
per poder arribar algun lloc on poder ser jo mateixa, on tots hagim vessat la mateixa sang per aconseguir plantar darrera els murs que ens oprimeixen.

cada dia m'allunyo més de la gent que ciu ser normali en realitat són de cristall.

clariana

Saps quan ni sobren ni falten paraules? De vegades el més difícil és la mesura, i aquest poema neix amb fluïdesa, creix amb passió i mor amb delicadesa i un punt de llum i serenor. És dolorós però molt humà, vital per necessitat.
Viure és tot sovint dolorós però això ens apropa com a persones i aquest dolor mateix és el que ens pot portar cap a l'amor.
Un plaer descobrir-te!
Repetiré, t'ho ben juro!

Petons!
manel

Està punt d'eixir el sol. Marxe a per taronges i penques per al putxero de demà i, com què encar em dura la burrera, he tornat i...encara no n'has penjat un altre... Bé, m'esperaré, si es fan a foc lent, saben millor les coses.

perdó, no ho faré més.
Però, ja què estic ací no... Prou! Deixa de molestar! Doncs, això... Perdó.

d'això....? amb permís... sóc jo, altra volta...
perdó... encara no

encara no?

com què avui estic pesat i burro, torne i...
tinc set encara.

tinc set de llegir més coses

Poema tendre, fort, que comença lent i va creixent davant els ulls encantats de la lectora...

Ben diferent del relat tan plàstic i descriptiu que t'havia llegit i comentat, resulta sorprenent que amb tan poques paraules tornis a crear una imatge poderosa: la barrera que aïlla, la frontera difícil de superar, la pell esgarrinxada, la carn sagnant, el consol de la benvinguda, l'afecte vessat damunt les ferides, l'esperança de donar fruits tot i el dolor o les llàgrimes...

Molt expressiva cada frase: no et puc assenyalar cap errada d'estil!

Coneixia la teva prosa i he de confessar que em sap greu haver trigat tant en descobrir la teva poesia!
Hauré de passar més sovint per la teva pàgina... fins aviat, doncs!

T'envio una abraçada de les que serveixen per refugiar-se, si convé,
Unaquimera

Moltes gràcies per comentar el meu relat !! M'ha fet molt contenta perquè era el primer o segon comentari, gràcies !!

Jo també he llegit alguns dels teus relats.. i són molt bons, et seguiré llegint !!

PEtons

mâgmâ

És què no l'havia valorat...

Colpidor poema. Extret amb ràbia des d'una solitud on jaus amb força, decidida a sobreviure contra tot el què t'empresona. Poema de la supervivència, i del deler de companyia. A pesar de tot, poema d'estimar la vida. Delicada tendresa final, rajolí d'esperança aquell bri verd, però què no amaga tampoc el sofrir que l'espera.
Poesia vital, superba, serena... bonica. Amb un xic d'angoixa, com una atmosfera, però què no amaga res... directa, certera. Què fa un retrat perfecte de cadascún de nosaltres, del crit què llencem tothora més enllà de la pell, per saber si no estem a soles.