Fi

L’apocalipsi els va agafar a la copisteria de l’oficina, aquell reducte subterrani on sempre perdien la cobertura només entrar-hi. Una avaria a la fotocopiadora havia propiciat que dos companys de feina que s’odiaven haguessin d’unir esforços per fer funcionar aquella màquina del diable, que s’espatllava cada dos per tres. S’hi havien hagut d’entretenir una bona estona, aliens a tot el que passava a l’exterior. Ella només pensava a fugir del costat d’aquell impresentable; ell estava fart de la superioritat moral d’ella.
Quan van tornar al seu lloc de treball, l’ambient destil·lava una normalitat estranya. Tot continuava igual, però no hi havia ningú enlloc. D’entrada, van pensar que es tractava d’una broma dels altres companys, però quan van sortir al carrer van comprovar, aterrits i desesperats, que eren les úniques persones que quedaven sobre la faç de la terra.
Un cop fets a la idea de la nova situació, també van acabar assumint que la perpetuïtat de l’espècie humana depenia d’ells, i durant dies van discutir a bastament sobre el pes d’aquesta responsabilitat conjunta.
Un vespre, mentre sopaven, ell se li va acostar per darrere i li va començar a desbotonar la brusa amb una mà. De sobte, es va aturar, i amb el ganivet que duia a l’altra mà li va fer un tall net al coll.
—Amb tu, ni boig— li va dir amb veu de maníac a cau d’orella. I ella, amb els ulls desorbitats, es va desplomar de genolls a terra.
Encara suat i amb el cor accelerat —se sabia malparit però mai s’hagués imaginat capaç de matar algú— es va asseure en una cadira i es va beure d’un glop la copa de vi que ella li havia servit una estona abans. I ella, mentre agonitzava contemplant com ell, ignorant, s’empassava la metzina, va exhalar les seves últimes paraules:
—Amb tu, ni boja.