Anafilaxi

Aquell vespre se celebrava l’entrega d’un prestigiós guardó de medicina a la doctora Folch pels seus avenços en la recerca oncològica. I l’Enric, el gerent d’aquell local gastronòmic tan cotitzat que acollia l’acte, havia volgut supervisar cada detall en persona.
Feia poc havia llegit l’entrevista que li havien fet a la metgessa a propòsit del premi. «Regina Folch (Barcelona, 1979)», la presentaven. «Mira! Nascuts a la mateixa ciutat el mateix any. I quines vides tan diferents!» Ell no havia estat mai bon estudiant. De fet, havia abandonat els estudis després d’un historial considerable d’expulsions i suspensos.
En veure entrar la doctora al saló —discreta però amb l’aplom que dona l’experiència—, l’Enric va notar els nervis a l’estómac. La voluntat d’oferir una vetllada perfecta transcendia l’encàrrec professional: també volia impressionar aquella dona, a qui era impossible no admirar.
Acabats els parlaments, l’Enric va ordenar que se servís el sopar. Tothom va elogiar aquella comunió de sabors magistralment amalgamats. De sobte, però, la Regina es va dur les mans al coll i es va desplomar, convulsionant.
—Ràpid! L’adrenalina! —va cridar el seu marit, assenyalant la bossa de la metgessa.
Algú li va donar l’injectable i ell el va clavar a la cuixa de la dona.
—Això no quedarà així! —va dir amenaçador al gerent—. Us vam avisar que la doctora pateix al·lèrgies severes! S’hi podria haver quedat!
L’Enric només va poder articular un balbuceig. «Com pot ser que ningú me n’hagi dit res?» La pregunta li bullia dins el cap, mentre repassava qui d’entre el personal l’hauria volgut boicotejar.
Al taxi, de tornada a casa, la Regina i el seu marit conversaven:
—Una actuació estel·lar, doctora.
—Tu tampoc t’has quedat curt —Li va picar l’ullet.
Tot plegat no compensava ni de lluny el patiment que l’Enric li havia causat assetjant-la a l’institut, en aquella època en què ella havia començat el tractament hormonal i encara tenia nom de noi. Però una espineta sí que se l’havia tret.