Fer l'amor i l'amor fet.

Segurament les paraules de cada llengua s'han format en un procés llarguíssim en el temps, entroncat en les costums, el clima i la manera de sentir i interpretar el seu món de cada poble.

Algunes de les paraules s'encomanen dels pobles veïns, de vegades perquè son més encertades que les seves pròpies i altres vegades no pas perquè ho siguin ,però son acceptades no es sap bé per què, potser només perquè venen de llengües més dominants.

Dins de la llengua pròpia també hi ha paraules que s'apliquen com sinònims d'altres i no ho son del tot i s'ha d'anar concretant millor la seva definició. S'ha de treballar constantment per la correcció del llenguatge. Amor i estimació, per exemple, penso que no ho són, de sinònims.

Els francesos diuen "coup de fusil" quan disparen i no és correcte al nostre entendre perquè no donen cap cop amb l'arma, sinó amb el projectil. Aquesta expressió no els l'hem copiada, però "fer l'amour" si , i és una bestiesa que ens ha caigut bé, segurament perquè en el nostre diccionari hi ha les limitacions d'un país pudibund on només hi ha definicions extremes : coit o còpula, acadèmiques i fredes, o les que es diuen a les tavernes i que en societat fan de mal dir.

El cas és que quan l'home i la dona fan l'acció determinant del seu projecte vital inconscient és perquè ja n'hi havia, d'amor. L'estaven vivint, però ja estava fet en el treball previ de la química de las feromones.

Jo entenc que amor és el sentiment per la persona triada, dominat per el desig sexual per sobre d'altres consideracions. Per mi que és, sobre tot, l'impuls coincident, conscient o no, de l'home i la dona cap a la reproducció per mantenir l'espècie, com la gana és també l'instint necessari per mantenir el cos. Son els dos manaments fonamentals de la Naturalesa. I la estimació és el sentiment de companyonia en el seu grau més alt que a les parelles arriba després de l'amor i que ja només és un goig de l'esperit, sense cap intervenció de la biologia o només la indispensable per testimonial i també per plaer, però sense furor i previsiblement sense conseqüències.

Penso que el camí d'un sentiment a l'altre es fa d'una manera gradual amb el pas dels anys, gràcies a Déu.

Aquesta distinció que jo faig donaria més propietat al llenguatge i no es confondria més l'escenari d'uns vells plàcids que s'estimen d'un altre en que dos joves frenètics s'arrenquen la roba per seguir els seus impulsos naturals. Aquests si, plens d'amor.