Discurs escèptic sobre la in/felicitat

Qui és que ens ha enviat a tots a la recerca de la felicitat? Tots perseguim la glòria. Però si els feliços no tenen millor mort que els infeliços, segurament no tenen millor vida; i si he de morir, què m'importa haver viscut malament o haver viscut massa? I si no m'importa a mi mateix, qui ha de sentir compassió per mi, un desgraciat, si jo estic d'acord en viure com em toqui. Tant me fa. La vida no té sentit, i l'existència és absurda: jo hi sóc, talment com les pedres, talment com els feliços i els infeliços, i no sóc menys, i sóc i segurament deixaré de ser (si em permeteu que em reservi el dubte de la immortalitat, del cos o de l'ànima cremant-se a l'infern).
Accepteu com un acte de rebel·lió que em negui a acatar la vostra felicitat, que m'acomodi en la desgràcia que menyspreeu i temeu, i que em reclogui en una existència sense profit ni raó de ser. Perquè la nostra existència, en no ser reconeguda com a tal si no és consagrada a la persecució constant de la felicitat, s'ha convertit en una il·lusió col·lectiva. Una quimera, com la religió, la pàtria o el futbol. La felicitat, una obligació moral. Sigues feliç, o mor en l'intent. Despullem-la de tota forma: felicitat? Una mica d'escepticisme, encara que els escèptics estiguem condemnats. Condemnats a ser infeliços, potser, però lliures (espero) de la cursa per la glòria, i per tant, despreocupats del que pugui ser la in/felicitat.
Als vostres cadàvers no els importarà la vida que hagin dut, ni tan sols els importarà haver-la dut o no haver nascut mai. A la gent que us rodeja no els importa; al cap i a la fi, l'humà és egocèntric, i tot ho fa per al propi plaer (encara que pugui semblar altruista, però només busca el propi goig de veure els demés satisfets, i això seria tot un èxit, un motiu de felicitat i plaer que ens satisfà de retruc també a nosaltres). I a això em refereixo. No volem ser la intel·ligència capaç de vèncer la nostra pròpia naturalesa? No volem ser alguna cosa més? No volem sentir-nos lliures i amos de nosaltres mateixos? Siguem-ne dignes: siguem capaços de viure allunyats dels prejudicis d'in/felicitat que ens han sigut marcats a ferro roent.
I si trobeu que això que us dic seria motiu de goig, felicitat o satisfacció. Llavors haureu caigut en el parany sobre el que estava advertint-vos. Replantegeu-vos aquest text absurd, com faré jo també, i adoneu-vos que la incoherència hi rau oculta, adoneu-vos dels errors que no he sigut capaç de detectar i esmenar, del fet que aquest discurs és la filosofia de vida d'un escèptic que la única cosa que ha après és a dubtar de la seva filosofia de vida, que al seu torn és dubtar, i encara se sent amb forces de dubtar d'haver après a dubtar; o potser és una pallassada major. Acosteu-vos-hi amb la prudència dels escèptics. Jo crec que hi crec, en això, de moment, i no em sento angoixat per ser feliç o no, ni per ser o deixar de ser. Em sento pedra (recuperant l'exemple de l'inici del discurs), o millor dit: no em sento. I és clar, precisament per això ni em preocupa, ni us hauria de preocupar; ja us ho he dit: els escèptics estem condemnats.