Blau de mar

Aquest relat és una adaptació d'un text manuscrit trobat per una restauradora d'obres d'art especialitzada en moviments artístics minoritaris de l'Edat Mitjana, una branca molt poc estudiada i completament desconeguda pel gran públic. La nota manuscrita va ser trobada al revers de la tela del propi quadre, coberta amb gran destresa per una altra tela més fina. Per motius que no vénen al cas, la restauradora estava treballant sobre el quadre i va descobrir-hi aquesta ressenya, el breu testimoni d'una història d'amor a l'art que a continuació desvetllarem. Abans, però, volem aclarir algunes rellevàncies del mètode emprat per a reconstruir els fets: la restauradora ens va permetre publicar aquesta història sota la condició de no donar dades per a la recerca del quadre per part de curiosos (vol que es mantingui tot plegat tal i com ho ha trobat per casualitat, no és ella qui malmetrà un secret de segles d'antiguitat); pel mateix motiu, no hem pogut comptar amb la col·laboració d'experts en diferents àmbits que haurien pogut recrear amb major precisió l'ambient de l'època, de manera que demanem disculpes pels possibles errors històrics, de traducció o circumstancials. El text ha estat reordenat, se n'ha canviat l'estil, s'hi han afegit deduccions que podrien ser significatives i fragments imaginaris per tapar forats en l'argument, i, en definitiva, s'ha transformat en conte un text autobiogràfic. Parlant amb la descobridora del text, hem deduït que la nota està escrita per algun personatge de la noblesa interessat en l'art, i segurament data d'alguns anys després dels fets, a mitjans segle XV.

BLAU DE MAR:
Artistes com el meu mestre n'hi hagut molt pocs. No era un artista prolífic: un quadre, un sol quadre va fer al llarg de la seva vida. De fet, el quadre va ser la seva vida; i no és d'estranyar ni se li pot retreure que morís en acabar la seva obra, o millor, que morís per acabar la seva obra.
Jo era jove, i ell el meu instructor. M'ensenyava el que em calia saber sobre el món: història, filosofia, ciències naturals, astronomia, matemàtiques... Jo pertanyia a una família noble, no increïblement rica, però amb terres suficients per a dur una vida tranquil·la i benestant. Els pares havien llogat els serveis del mestre, que en realitat era un parent llunyà en una situació compromesa, per donar-li un cop de mà (el mestre va insistir en que només acceptaria la nostra ajuda si li deixàvem fer quelcom d'utilitat per a nosaltres) i l'havien allotjat en una cambra, a casa, d'on gairebé només en sortia quan era l'hora de donar-me les lliçons. Mai vaig aconseguir assabentar-me de quina mena de problemes havia tingut, però el que tenia molt clar és que devia ser alguna cosa greu, ja que a casa sempre s'havia comentat que era més ric que nosaltres. Vist amb el pas del temps, m'atreveixo a afirmar que si va perdre-ho tot i va acabar a casa nostra va ser per culpa de la seva gran passió: la pintura.
Malgrat passar-se tantes hores a la seva cambra, no era un personatge esquerp ni de difícil tracte. De fet, s'alegrava molt quan jo o qualsevol dels meus germans i germanes l'anàvem a veure a la seva cambra i a xafardejar què hi feia. Però va ser amb mi que va establir-hi uns lligams especials, suposo que perquè els meus germans eren més grans i ja no l'havien tingut a ell de tutor, sinó un altre bon home que jo amb prou feines vaig arribar a conèixer abans no morís malalt de grip. O sigui que el visitava a la seva cambra i m'estava llargues estones mirant els moviments harmoniosos i perfeccionistes de la seva mà: pintava un quadre de considerables dimensions.
Però mai semblava que hagués avançat en la confecció del quadre. Era estrany que amb la quantitat d'hores que hi dedicava, hagués pintat tan poc tros. Un matí plujós, li vaig assenyalar la tela gairebé en blanc (només un tros de cel i uns núvols grisos ocupaven la superfície) i li vaig preguntar quan començaria a pintar els arbres, els camps, els masos, impacient com estava per veure els paisatges que tant coneixia representats sobre la tela. "No pintaré aquestes terres, sinó el mar". El mar. Jo no l'havia vist mai, però el mestre vivia en terres del litoral, i el mar sempre havia estat el rerefons de les escenes de la seva vida. Finalment s'havia convertit en una obsessió: no sabia explicar-me què el captivava tant del mar, deia que només seria capaç de transmetre aquesta devoció malaltissa aconseguint crear un nou mar a través dels colors que podia fer amb les seves mans. "Però mestre, el color blau ja el té aquí, el mateix amb què ha pintat el cel: per què esperar tant a pintar el mar, doncs?". "Perquè no vull pintar un mar, vull el mar. Potser vols aprendre la meva tècnica? Si hi estàs disposat, podria mostrar-te com aprendre nous camins d'art". Vaig assentir, i va ser així com em vaig convertir en deixeble del mestre també en els camins de la pintura. Mentre el mestre, perfeccionista, tocava i retocava detalls mínims de la seva obra, jo feia esbossos de gerros amb flors, pintava fruites fresques amb traços dobles i maldestres i m'esforçava a millorar minut a minut.
Van passar alguns anys. Jo ja pintava amb força gràcia. M'havia fet un nom entre la cort, i hi havia alguns dels meus quadres escampats per les grans cases de la noblesa. I mentrestant, el mestre havia acabat el cel del seu únic quadre. Havia deixat en blanc tot l'espai que havia d'ocupar el mar. "Ja no em necessites, però abans de marxar ens queda una última lliçó: prepara el teu equipatge, que he llogat un cotxe de cavalls i anem a veure el mar".
El viatge va durar gairebé un dia sencer: marxàrem a l'alba i arribàrem a la costa a mitja tarda. Vam passar-nos la resta del dia, fins la posta de sol, admirant i parlant del mar, l'objecte del nostre viatge i planejant la sortida de l'endemà. Vam passar la nit com a convidats a casa d'uns antics amics del mestre, de quan encara posseïa les terres que havia heretat dels seus avantpassats. I l'endemà ens vam posar mans a l'obra.
Vam comprar una petita barca de rems, i ens vam dirigir cap a un illot enmig del mar. L'illot devia estar aproximadament a un quilòmetre de la costa, i era força ample i pla. Vam descarregar el material que portàvem a la barca, vam instal·lar el cavallet buscant una posició on s'aguantés i quedés pla, i el mestre hi va fixar la seva tela, la que havia de ser la seva obra mestra. Quan ja ho teníem tot disposat, em vaig adonar d'un error fatal: "Mestre, ens hem deixat les pintures!". "Tranquil, per a aquesta última lliçó no ens faran falta". I llavors es va produir el miracle. Ho he provat posteriorment en repetides ocasions, però mai he aconseguit la clau que a ell li permetia aplicar la seva tècnica i que a mi no. Submergia el pinzell al mar, s'alçava, i pintava amb una rapidesa que mai li havia vist sobre la tela, posseït, embriagat. Pintava amb aigua de mar, que jo sempre havia cregut incolora, però increïblement, la tela no queda incolora, sinó tenyida del color del mar, un color impossible, amb una vivesa i una naturalitat indiscutibles. Ja he dit que jo no he aconseguit mai aplicar la seva tècnica satisfactòriament: mullo la tela, però no la pinto de mar. Potser el secret era el sentiment, però fos el que fos, havia aconseguit el que volia: no havia pintat el mar, havia fet el mar.
Estava apunt de complir el seu somni. I llavors em vaig adonar que la marea estava pujant: l'illot s'estava negant, i l'aigua ja mullava una de les potes del cavallet. Sí, el nivell del mar pujava força ràpid, més del que creia possible, o sigui que si en això estava equivocat, tampoc tenia la certesa del nivell màxim que podrien tenir les marees. Sabia que demanar-li al mestre que ho deixéssim per a l'endemà seria inútil, i ja gairebé havia enllestit l'obra. Vaig decidir no dir res i esperar que acabés l'obra abans d'embarcar i tornar a casa tan ràpid com poguéssim. Però les coses no van sortir com m'esperava: quan el nivell ja havia pujat suficientment, amenaçava amb endur-se la barca mar endins, de manera que hauríem quedat atrapats a l'illot. Vaig córrer cap a la barca i vaig saltar-hi, just en el moment que una onada se l'enduia lluny de l'illot. Per falta de pràctica vaig trigar uns moments a agafar els rems i posar-los bé a la barca i recuperar el control per remar cap a l'illot i anar a buscar el mestre. No vaig arribar-hi a temps. No entenc com va poder passar tot tan de pressa, o potser sóc jo que en conservo un record accelerat. La qüestió és que alguna onada es devia endur el mestre de sobre l'illot quan ja hi havia un nivell considerable de mar, perquè ja no el vaig veure mai més. El que sí que recordo amb una gran nitidesa és el quadre: flotava, i s'acostava a la barca. Veure aquell mar dins el mar, era una visió meravellosa i captivadora. Vaig intentar pescar el quadre amb un rem perquè com a mínim no es perdés el record del mestre, i la única cosa que vaig aconseguir va ser estripar la tela i que s'enfonsés, perdent-se per sempre més. El mar tornava al mar, i en el mar es retrobaven el mestre i la seva obra.
Avui, anys després que tot això passés, sense poder oblidar l'obra secreta que només jo i el meu mestre vam veure (l'obra que el meu mestre va fer i que jo vaig desfer sense voler-ho, però que d'alguna manera així li vaig retornar el que era seu), escric darrera la tela d'aquest retrat del meu mestre, segons els meus més vius records, la seva història, la seva vida, la seva obra i la seva fi: l'inici d'un retrobament etern amb ell mateix.