Nocions de temps

Un relat de: Perisci

He perdut la noció del temps. No sé si per ser escrupolosament correcte hauria de dir que vaig perdre la noció del temps, perquè totes les pèrdues duren el transcurs d'un instant puntual, malgrat que els seus efectes ens acompanyin un temps variable, mentre duri algun tipus d'absència.
Així doncs, l'he perduda ara o la vaig perdre fa... quan? No ho sabria dir. Segurament abans de començar a escriure. Si la sentència "he perdut la noció del temps" hagués de ser correcte, l'hauria d' haver perdut en el moment d'escriure aquesta primera frase; no abans. Evident, però no és un motiu de pes: llavors o més d'hora?
Però m'és tan difícil determinar quan va ser aquest "més d'hora" com quan va ser aquest "llavors". I pensant-ho fredament, ara que he perdut la noció del temps, com puc garantir un present o un passat? No he de descartar la possibilitat de perdre la noció del temps en un futur.
Pels que conserveu una orientació temporal equilibrada, els que encara sabeu cap a quin cantó us queden el passat i el futur, estic convençut que us semblarà descabellada aquesta última alternativa, perquè si l'hagués de perdre en un esdevenir futur, encara no l'hauria perduda i per tant, sabria que estic en un present, i no em seria materialment possible el plantejament de quan vaig perdre la noció del temps. Però si mai us veieu en la meva situació, veureu la lògica com una abstracció dispersa, disgregada per la força d'uns corrents confusos i turbulents de la temporalitat incomprensible.
Diuen que el primer pas és acceptar-ho: "he perdut / vaig perdre / perdré" la noció del temps; transcorro tot jo en un laberint d'ahirs, de gènesis, de finals, de nusos, de seccions, de projeccions, de... tot tipus de conceptes amb matisos temporals. Perquè perdre la noció del temps, no és altra cosa que un desordre de diferents nocions de diferents temps. I si notéssiu que em repeteixo, perdoneu-me, que en el meu estat és molt difícil concebre la idea de "repetició", tan lligada al temps.
Per cert, m'he fixat (o vaig fixar, o fixaré) unes coordenades mentals en aquest plànol de circumstàncies per poder explicar amb claredat uns últims pensament. A partir d'ara, i un cop fetes aquestes prèvies (o pòstumes, o instantànies) consideracions, em referiré a un futur, a un passat i a un present imaginaris, que no es poden correspondre a la vostra idea de futur, passat o present, i que poden mesclar-se entre ells, per fer entenedora la idea principal, però insisteixo: no deixeu de tenir en compte que són orientacions fetes a l'atzar des del caos.
En algun moment espero recuperar el control sobre la direccionalitat de les meves accions en la quarta dimensió. Descarto la possibilitat de no recuperar-lo mai, per una qüestió de lingüística (podríem discutir-ho durant hores), perquè un "mai" seguiria sent com alguna classe de present, i en qualsevol moment hi hauria el futur. Per retroalimentació de l'infinit, puc assegurar que en algun moment recuperaré la noció del temps.
El meu dilema és, però, en quin estadi del temps em despertaré. Podria recuperar-me (sí, a mi mateix) en el passat, en el present, en el futur. Sembla que el present hagi de ser una temporalitat més petita que el passat o el futur perquè es compon només d'un sol instant amb tendència a la nul·litat (i per tant, hi hauria menys probabilitats de despertar-se en un present, perquè ocupa menys "espai" en el temps), però el cert és que no deixa de ser etern (i per tant, iguals probabilitats).
Tot plegat em resulta estressant. Em posa nerviós no saber quant de temps (si ho puc dir així) he gastat en aquests pensaments. Ben mirat, més valdria la pena aprofitar el temps que em queda (si em permeteu, de nou, que ho digui així) vagant per la incertesa temporal: me'n vaig a passejar per les històries alternatives.

Comentaris

  • Pensament intemporal[Ofensiu]
    umpah | 19-06-2006

    Hola Perisci, m'agradat la reflexió, divertida. Un pèl llarga potser. Jo també en tinc una feta en aquest sentit. De fet dic jo i no sé si hauria de dir ell ......
    Una abraçada, pensador intemporal.

    "El passat i el futur son el present.
    Records o esperances que només tenim ara.
    L'ahir és el que jo crec que va ser i el demà és el que potser crec que serà.
    I tot això ara. Justament en aquest instant d'una cronologia insaciable que no s'aturarà mai.
    I sempre és present intangible. Un present que ja ha deixat de ser el que era fa un segón, potser menys. Per tant ja han tornat a canviar passat i futur.
    Tot és diferent. I així sense adornar-nos-en som nous i diferents.
    I jo ja no sóc el que era ni sóc ara qui seré."