Fa 10 anys

Amb 17 anys les dues coses més trascendents que feiem eren emborratxar-nos habitualment i ocasionalment apedregar la seu del Partit Popular del nostre barri. Segurament aquestes dues accions estaven motivades l'una per l'altra. Evidentment si no fos per el nostre estat etilic no ens haguesim dedicat a fer el hooligan les nits del disabte; però d'altra banda si ens emborratxavem i teniem ganes d'acabar amb tot era per que ja erem conscients que tot era una merda i que no semblava que hi hagues cap sortida.
No ens creiem revolucionaris com tants d'altres de la nostra edat, però erem suficientment conscients de la nostra condició de nois de barri. Sabiem que estariem putejats la resta de la nostra vida igual que els nostres pares ho estaven i sabiem qui en tenia la culpa de tot allò. Estavem borratxos i aborrits i l'aborriment, segurament, és en molts casos l'espurna de moltes revolucions. Per alguna cosa han començat tantes en diumenge.
Escoltavem Kortatu, Agua Bendita, Reincidentes i d'altres grups del pal i quan en teniem l'ocasió cremavem les nostres energies en pogos salvatges a algun concert a ritme de ska. I ja fos a festes de Gràcia, de Sants o a Nou Barris tornavem a casa sempre caminant.
De dilluns a divendres compliem amb el tramit d'estudiar de forma reeixida, treient unes notes gens dolentes, però com em recordava sempre la meva profe de francès Aplicant la llei del mínim esforç. Una bona lliçó per aplicar en tots els posteriors anys de dur treball en negre entre setmana.
El cap de setmana ja era una cosa ben diferent. Sortiem per les tardes pels bars del barri acabant les reserves de mitjanes de les neveres i fent amistat amb els propietaris. Anavem del Kamansurty a la Picanteria, dos locals mítics per coneixer que desafortunadament ja no hi son, creant-nos la nostra propia llegenda. A tots dos varem sortir en més d'una ocasió arrosegant-nos i a tots dos varem tocar en directe, curiós.
Fora del barri el nostre habitat més propi era La Guarra, una tasca al més pur estil tradicional del Gòtic que en realitat s'anomenava Bar Fonsagrada, però que segurament s'habia guanyat el malnom a pols, mai millor dit. Allà ens reuniem per cantar, liarla, jugar al duro i bàsicament beure com animals. El nombre de participants d'aquesta tradició oscil·lava entre els cinc i els trenta que habiem arribat a ser. Realment pensat, ara amb el temps, me n'adono que en aquells moments, sortint tota aquella gentada borratxa cantant coses com el Mierda de ciudad pel mig de les Rambles deuriem fer relativa por.
Amb el temps fins i tot La Guarra, lloc on varem coneixer elixirs com eren La sangre de heavy, La leche de Pantera, El pato mareao, El Quaqua o les diferents Arañas de colors, i on fins i tot varem fer la nostra aportació amb forma de cubalitre, el No semos na, va acabar per desapareixer deixant-nos una mica més orfes dels nostres espais.
Resulta dificil seguir parlant i explicant coses, doncs el temps i els plans immobiliaris de l'Ajuntament han esborrat les restes de la nostra geografia juvenil. Ja no hi son els nostres bars, però tampoc hi és l'Hamsa, on varem acabar tantes nits de festa, ni el Mawla, on les varem començar. Els llocs on començarem a conectar amb el teatre i amb la música sense haber de pagar ni un sol duro son ara un munt de runa sobre una piscina de xapapote i una botiga d'esoterisme. Deu ser menys molest que els joves de barri s'enfarlopin i es fotin rules a llocs com el Space a que pensin.