Et recordem sempre, però avui més

Pocs volen recordar-se del teu nom. Pocs el nombren amb freqüència. Pocs volen que en parlem. Ningú s’atreveix a parlar-ne perquè el silenci creuen que serà sempre etern. En veu alta les coses són molt més complicades que, pensades i mai expressades, o escrites.

Quan penso en tu el cor em canvia de ritme, va més a poc a poc, però més fort, el noto; et sento encara dins meu. Això passa contínuament en sentir el teu nom, el dia, l’any, el mes, tot... Confio en que segueixes aquí, veient els nostres petits passos que anem fent dia rere dia. I ho saps, saps que et pensem. Penso en tu i hi penso sovint, potser massa, de vegades, tinc fins i tot por, de fer-ho massa poc. Però sempre segueixes present. I més, en els teus dies, en un dia com avui que, pocs ho saben però et recordo. I en dies com avui m’agradaria ser al teu costat i riure de tot, que mai res hagués passat, que aquesta separació no fos física; m’agradaria pensar que ho podem celebrar, d’alguna manera o altra, sigui estranya o no: sense pena, sense dol, amb profunda serenitat, sense que ens prenguin per bojos, o per pesats. Per què no podem seguir fent-ho? Encara que ens faci molt mal.

Escric això com qui no escriu res, però dintre meu sento dolor. Sento pena i pateixo. Per fora no es nota, per dintre, petits nervis em consumeixen i m’angoixen posant un fil de llum fosca embolicat de més problemes que no haurien de tenir res a veure amb el fet. És molt gran, em costa de processar tot això encara. Crec que mai podré dir que serà un tema passat. Recorda’ns a nosaltres també, sempre presents, al teu costat.