Solitud i pas del temps

I les gotes queien lentament però sense pausa.
Ella, allà, sota l’arbre, asseguda, trista, sola, indefensa, vella... Ja no li importava sentir-se xopa, ja no n’estava per aquestes coses, tant li era ser o deixar de ser alguna cosa: ella fluïa.

Els seus ulls fixats en el terra, profunds, sincers, sense ànima ni cos: només presència.
El seu relat, en mil mons diversos sense connexió entre ells, en mil pensaments ombrívols , en mil moments que havia i que mai hauria viscut. Però res d’allò li era suficient. Només podia esperar.

Només podia esperar que passessin. Esperar que ningú recordés que quelcom canviava aquell dia. Ella, allà, sota l’arbre, asseguda, trista, sola, indefensa, cada cop més vella... Aquells records li perduraven; però per poc temps mantindria aquell estat d’absència d’estima. Per poc temps contemplaria les famílies unides, volgudes, estimades, completes, plenes; per poc temps hauria de fer aquell gran esforç per oblidar-se de la seva solitud; per poc temps celebraria aquell dia, aparentment feliç, d’aquella manera tan poc digne, sense interrompre.

I les gotes queien lentament però sense pausa. Ella es calmava, consolant-se amb deliris. Les altres gotes també es pausaven lentament, ja havien profunditzat en les arrels d’aquell terra.