Quan jo creia en tu

I, sense adonar-te'n, torna. Arriba el moment en què ja no pots més, la situació traspassa els teus límits i simplement no pots fer res.

T'atures. Mires el teu voltant i veus com tot ràpid ha canviat, com aquells que abans tant cuidaves, ja ni et coneixen, com aquells hàbits diaris ja són records que mai tornaran, que ara d'altres els viuen i per tu, només hi seran en fotografies.

Suposo que això és fer-se gran...


Veure com tot allò que pensàvem quan ho teníem, ja no hi és i ja no és al nostre abast, ni tan sols podem veure-ho. Només ens cauen llàgrimes; sempre ho veiem tot fosc quan realment tot és tan clar... Quan tot s'enlairava en aquells dies de primavera, quan caminàvem pels carrers com si no hi hagués demà, aquelles matinades esmorzant sense haver descansat, aquells vespres amb la guitarra, aquelles nits de ploranera volent fer-nos grans, aquells nervis feixucs abans d'un examen important... Tot ha anat passant i tot ha deixat de tenir importància i a la vegada tot s'ha anat fent més important. Ara ja no podem riure d'aquelles petites coses perquè no ens prenen per gent gran, es pensen que madurar és el fet d'estar seriosos, quiets, amb una pantalla al davant. Aquells que segueixen els que no pensen en ells, són els mateixos que et guien perquè no pensis en tu; només pensen en la seva infelicitat i t'envegen en veure que ets diferent.*

No saben que dur és fer-se gran quan t'adones del que està passant, quan t'adones que aquells bons dies ja mai més tornaran i que realment estem més sols que mai. I, cada dia, aquest camí de soledat es fa més llarg, i l'únic que se'ns fa curt és el temps de vida que molt valorem, però que no aprofitem mai.

Ens han pres la vida i ens ho han tret tot i ni ens hem adonat que ha passat. Ja podem parlar de "fa deu anys" com qui parla de fa tres hores o d'una setmana. Tot és relatiu i a la vegada tot és tan sòlid. I l'únic que sabem és que la vida és massa seria per no fer-li broma, que tot el que ens passava ja no ens passa i no passa res. I de passada en passada ens veiem en un racó, escrivint sols aquesta història trista que ningú mai llegirà.


*Però, ja em sap greu, però tu ets igual.