Estimat Ningú

No desesperis, jo estic aquí, al teu costat, doncs avui mirant les estrelles, he recordat el temps que passem junts observant-les. I com des d'aquell llunyà paratge, el teu rostre passava per la meva ment com cau una fulla, lent però intens. El vent s'encarrega d'espargir el meu pinzell d'idees, fosc com la nit, Quanta distància hi ha entre els teus ulls i els meus? Quant temps manca fins que les nostres mirades es creuin de nou? Temps i espai, només és això. Entre les meves veus apagades només existeix el murmuri i el desengany, la solitud em fa pensar en tu, i tu ho ignores. Aquests ulls aquesta vegada volen mirar el cel, buscant en el firmament allò que anhelen, el que preguen. Només et demanen un poc d'amor perquè la seva resplendor torni a ressorgir, però estimat Ningú, tu ho ignores, tu no em dones res, jo em lliuro a tu. Podré ser imperfecte, embullada, però ningú com jo, està tan enamorada. Enamorada ni de la nit ni del dia, ni del cel ni de la terra, tu estimat Ningú, ets més que tot això. Sé que mai et trobaré i que aquestes paraules s'enfonsaran en altre brut calaix, com l'espasa de la demència en el meu fràgil cor.