Estimar: més que un verb.

Una volta algú em va dir, que la paraula més bonica del nostre diccionari es: t’estimo. I pot ser si que ho sigui. M’agrada aquesta paraula, no sols per ser un conjunt de lletres que sonen be, sinó que també inclou molts i variats sentiments. Estimar es un verb que utilitzem molt a sovint, a vegades més del que deuríem. A mi personalment, aquesta paraula em causa molt de respecte, penso, que per a fer us d’ella, tinc que tindre un sentiment fort cap a qui vaja dirigida. Tal vegada son manies meues, però no entenc a les persones que estimen a “tot el mon” i amb açò em refereixo a la facilitat que tenen en dir t’estimo. Per a mi estimar no es el mateix que tindre afecte cap a algú i açò confon a molta gent.
Jo estimo als meues pares, encara que en aquest cas, mai ho dic, un gran error que tenim quasi tots els fills. Tal vegada per a mi, sigui el sentiment més fort, perquè no parlo de qualsevol persona, sinó de les persones que han estat amb mi sempre, segueixen estant i estaran per bé i per mal, m’han fet plorar, riure, enfadar-me, però sobretot i el que més agraeixo es que m’han fet feliç. Per contrari als meus amics, els tinc molt d’afecte, després dels pares, una part molt important en la meua vida. Però el sentiment mai pot ser el mateix, ni apropar-se, diria jo.