Estel

Una claror tènue passa entre les escletxes de la persiana de la meva finestra. Sempre procuro deixar-ne algunes d'entreobertes quan me'n vaig a dormir per si em desperto a mitjanit així poder intuir quanta estona encara em queda, per si torno o no a agafar el son. També és veritat que aquesta persiana és massa vella per voler que tanqui bé del tot. Però de totes maneres mai ho intento. Pel color de la llum que entra a l'habitació puc endevinar que ja ha sortit el sol a fora i per les ombres que recorren el sostre, perseguint-se les unes amb les altres com papallones, sé que també fa una mica de vent. Les poques fulles que li queden a la morera avui segurament acabaran caient i demà ja no tindré el mateix despertar. Aquesta morera recordo que la vam plantar amb el pare quan érem petits. Recordo que era un pal esprimatxat, pelat, i no ens semblava que pogués arribar a ser gran cosa. Amb els meus germans ens en rèiem i fins i tot la vam batejar amb el nom de Filiprim. Tot i que l'escalfor del nòrdic em reté immòbil, tot això em fa pensar que m'he d'afanyar a aixecar-me del llit. Avui em ve de gust fer-me un bon esmorzar.

Amb el batí posat i fent força amb els dits dels peus procurant no perdre les sabatilles pel camí baixo les escandaloses escales de fusta. Algun dia m'hi deixaré la crisma aquí. Més d'un cop he estat a punt de posar el peu en fals i rodolar escales avall. Una vegada a baix ja puc arrossegar els peus, i em dirigeixo a la cuina estirant l'esquena i els braços encartonats d'haver dormit tota la nit en la mateixa posició. La cafetera és al lloc de sempre, al racó dret dels fogons. M'encanta el soroll metàl·lic que fa quan la desmunto. El cafè també és al lloc de sempre, però aviat n'hauré d'anar a comprar més. És possible que demà se m'acabi i no vull aixecar-me al matí següent i trobar-me el paquet buit. Necessito aquesta dosi de cafeïna a primera hora del dia per poder ser una mica "personeta" abans de posar-me en marxa. Una dutxa també m'hi ajuda sempre i és per això que abans de tot me'n vaig al bany i em poso sota un bon raig d'aigua calenta. Però avui he decidit fer-me un regal i esmorzaré abans de fer la resta de la feina.

La tassa ja no crema com al principi. Fa estona que miro absent per la finestra, sense fer cap tipus de moviment, i el dit de cafè amb llet que encara em queda ja deu estar fred. Recullo les restes de madalena prement el dit contra la taula i me les vaig posant a la punta de la llengua per després empassar-me-les. Caram, aquestes madalenes que em va portar són boníssimes. Sempre que em ve a visitar l'Estel em porta alguna coseta del forn del poble. Ella diu que a Can Roca és on fan el pa i els bunyols de quaresma més bons de la comarca. I jo li dono la raó. Però el que són de veritat irresistibles de Can Roca són aquelles lioneses enormes que no he pogut mai encara posar-me senceres a la boca. Algun dia ho aconseguiré.

L'Estel i jo ens coneixem des de fa molts anys. Érem ben petitets que corríem pels camps d'alfals de Nanit perseguint insectes de tota mena i saltàvem els marges de pedra com si fóssim de goma. Ens podíem passar hores i hores sucant el braç i tota la roba dins el safareig de la plaça caçant cap-grossos i sabaters. O enfangant-nos de dalt a baix intentant domesticar les granotes de la bassa de la Font de Sant Marc. En aquells moments el rellotge s'aturava en sec i només els crits de la mare dient que ja tenia el sopar fet i que s'havia de parar taula ens tornava al món real. No ens preocupava cap altre cosa que no fos el dia a dia. Vivíem el present com a únic espai temporal sense saber que estàvem alimentant el que ara és una de les coses més importants que tenim: la nostra amistat.

Tot i que ella és de Nanit, aquests darrers anys ens hem vist molt sovint amb l'Estel. Sobretot a partir del moment que va començar a estudiar a la universitat i va venir a viure a Barcelona. Però no estic segur que fos aquest fet el punt d'inflexió en la nostra relació. Hem viscut tantes coses junts aquests darrers anys que poc a poc hem anat substituint la coneixença per la confiança i s'ha anat imposant en escreix la sinceritat, la complicitat i sobretot l'estima. Alegries i tristors, rialles i plors, eufòries i baixades, paraules i silencis,… són substantius que han complementat sempre els nostres verbs d'explicar i escoltar, opinar i fer costat, conviure i compartir, abraçar i estimar.

M'acabo l'últim glop de cafè i escuro el solatge que ha quedat al fons de la tassa amb la cullereta mentre a l'aire sona el mític CD que em va gravar ella en memòria a aquells magnífics dies que vam compartir amb la colla aquest estiu passat. Encara no tinc ganes d'aixecar-me de la cadira. El sol m'escalfa tot el cos i m'entretinc a fullejar el tríptic que em va donar aquell noi fa un parell de dies quan vaig sortir del metro tornant de la feina. Però no sembla massa interessant i m'acabo activant.

El carrer està quasi desert aquest matí. Tres coloms picotegen al costat dels gronxadors unes molles de pa d'algun nen que aprofitava al màxim l'estona que el seu avi l'havia portat al parc. Mica en mica s'hi van afegint d'altres quan s'assabenten del tiberi que hi ha al terra. Si que fa vent. La remor de les fulles repicant entre elles ofega la rauxa de la riera que se sent normalment. Potser és que no baixa gaire plena. La font si que se sent però. I això em fa acostar-m'hi i fer un petit glop atansant els morros al sortidor. M'eixugo la boca amb la màniga i somric al pensar que quan era menut no hi arribava encara que em posés de puntetes. Havia de cridar el meu germà gran que m'ajudés a enfilar-me i així poder beure aquella aigua tant fresca que sortia. Però se'm treu de seguida el somriure del rostre quan noto el gust del clor que no recordava que tenia. Torno a seure al banc i miro l'hora que és al mòbil. Ja torna a fer tard l'Estel i no m'ha avisat.

Amb la barbeta tendrament recolzada sobre la meva espatlla i el nas fred clavat al meu coll, les seves pestanyes em caminen per la galta mentre els seus cabells sedosos, ondulats, negres, m'abracen amb delicadesa igual que ho fan el seu jersei, la seva camisa i els seus braços. Fem un profund sospir i aconseguim sincronitzar les nostres respiracions per poder maclar encara més els nostres cossos un amb l'altre. La seva olor està a punt de fer-me caure les llàgrimes quan escolto que em diu que aquests cinc mesos em trobarà molt a faltar. Em mossego el llavi inferior i tanco els ulls amb força intentant retenir-les per si de sobte em mira a la cara. Penso mil possibles respostes i la llenço en pocs segons.
- Jo també.


Per la Joana.