Estada a La Sabinosa

Un relat de: Lavínia

La sala era espaiosa. Posseïa grans finestrals per on es filtraven de manera contundent la llum d’inicis de tardor de 1938 i l’olor a salnitre que apaivagava la de sotal que envoltava l’ambient.
En Marçal no s’ho podia creure, des del llit de l’hospital una figura endolada, alta i prima que li resultava familiar caminava pel passadís central en companyia del metge. D’un bell començament no en féu cabal. Creia endormiscar-se quan una sospita li havia obert els sentits. Havia tornat a mirar al passadís. Sí, era la seva mare. No sabia com s’ho havia pogut fer, però la Quima Torner havia vingut des de Barcelona a Tarragona per veure’l. Ara era a prop del fill, a l’hospital de La Sabinosa on en Marçal feia més d’un mes que jeia convalescent d’una ferida de guerra. De manera instintiva, el xicot havia agafat la medalla de la Mare de Déu de Montserrat que duia al coll i els ulls se li negaren.
No feia ni cinc mesos que havia estat mobilitzat amb el seu amic Cesc Planes, el “Pigues” i altres xicots de la seva edat per formar part de l’exèrcit republicà. Els nacionals havien encerclat Catalunya. Ningú no ho entenia bé, però els governs de Madrid i la Generalitat deien que calien nois de disset i divuit anys i homes de trenta per salvar la República.
El dia 30 d’abril passat, al menjador de casa, on des del balcó entrava una llum diàfana que il•luminava tota l’estança, la mare i ell s’havien acomiadat davant del retrat d’en Joan, el seu únic germà, cinc anys més gran que ell. En la fotografia en Joan feia voleiar la bandera de l’Estat Català envoltat d’uns amics i d’una munió de gent a la Plaça de Sant Jaume.
─No et deixis matar com el teu germà, Joan. No, Marçal, fill meu! Tu has de tornar ─ li va dir. I mirant-lo als ulls¬─: Promet-m’ho!
I l’abraçava fort sense vessar cap llàgrima. El noi ja l’havia vista plorar molt amb la mort del pare, feia ja deu anys, i quan, en un curt comunicat, al mes de febrer, els havien notificat la mort del germà al front de Terol.
No havia volgut que la mare l’acompanyés. Havien quedat que el seu amic Cesc i ell anirien sols. Aquell mateix dia sortien a fer la instrucció a Pujals. Sols de pensar amb en Cesc el món se li enfosquia. Ell que li havia promès que sempre seria al seu costat.
En Marçal sentia un nus a la gola. La mare se li abraçava i ell sentia que li omplia la cara de petons i aigua. No hagués sabut dir qui dels dos plorava. Potser ara la Quima també ho feia.
─Què t’han fet fill meu? ─va dir-li amb un somriure que en Marçal li va tornar.
De sobte li reconegué aquell somriure ample de dentadura blanca i uniforme que li recordava a la d’en Tomàs, el seu marit.
Tot seguit havia retirat la mà del cap del fill. La tenia plena d’una pomada groga. Se’l mirà bé. Estava prim, escardalenc. L’havien rapat al zero i hi duia pomada de sofre. En Marçal tenia tinya.
─Això no és res, mare ─ li digué. I destapant-se ─: Veieu?
La Quima veié un apòsit que li cobria el tors, tot ossos, del xicot. Va ser llavors que girant-se cap el metge que l’havia acompanyada a la sala i que en aquell moment atenia al pacient del costat, un home amb la cama embenada que semblava dormir.
─És un de les Brigades Internacionals, mare. Vàrem venir amb la mateixa ambulància ─li havia aclarit en Marçal.
La Quima, però, no estava pel que li deia i sols mirava el cos embenat del seu fill.
─És greu, doctor? ¬─ preguntà la dona amb desassossec.
─No patiu, senyora. Se’n sortirà. Puc dir-vos que ja se n’ha sortit, però li cal més repòs ─ li havia contestat el doctor sense deixar de mirar la cama del malalt. Tenia mal aspecte i a més pudia.
Mare, aquí hi ha qui està més greu ─li digué. I agafant la medalla i mostrant-la a la Quima─: I qui la duia, sabeu? No tornarà mai més. El capità i jo mateix el vàrem enterrar sota un cúmul de pedres en els vessants d’un turó: Punta Targa... allà a la Terra Alta, a Quatre Camins, a l’Ebre. Allò, mare, és l’infern i això que al maig vàrem ser en un altre a Lleida que...
En Marçal girà la cara. El metge se li havia acostat i li retirava els apòsits. La Quima sense parpellejar va veure la ferida: li creuava el tors, però era rosada i tenia bon aspecte. En acabar el metge. Li digué alguna cosa a la mare i ella va assentir amb el cap. El noi, mentre, s’havia tret la medalla del coll.
─Teniu, mare. Doneu-la als pares d’en Cesc. És la seva medalla de la comunió. La hi vaig treure jo del coll abans d’enterrar-lo ─li digué en to sec.
─No. Els la tornes tu, quan tornis, fill meu. Ells ja ho saben. Els ho va dir personalment un caporal de la vostra companyia fa unes setmanes. Es deia Serra o alguna cosa així, crec. M’ho va dir la seva mare ¬─ li respongué amb to decidit i la Quima, sense encomanar-se a ningú, besà la medalla i tornà a posar-la al coll del seu fill.
El noi somrigué i tancà els ulls. Recordava la matinada del 19 d’agost que, després d’haver cavat un munt de trinxeres per ordre del tinent coronel Manuel Tagüeña a la rereguarda de l’Ebre des que havien traspassat l’Ebre per Flix, la matinada del 25 de juliol. A la fi el seu batalló de la 3a. brigada mixta de la XV divisió republicana on pertanyia, entraria en combat. Val a dir que en Cesc i en Marçal ja havien tingut el seu bateig de foc al Tossal del Déu, al Segre on havien vist morir un grup de nois de Cambrils, de la mateixa edat que ells, que no havien tingut temps ni de disparar un sol tret. Allà s’havien familiaritzat tant amb la mort que pensaven que ja hi estaven acostumats. Aquesta premissa va començar a canviar en ascendir al pujol que calien defensar, en ascendir a Punta Targa, l’anomenada Cota 481.
Anaven com soldats de refresc substituint als que feien més de quinze dies que ja hi eren. Mentre els uns hi pujaven els altres en baixaven. Els que en sortien anaven en parracs i pitjor calçats.
─Ei, nanos! Fins aquí també, oi? ─ un soldat que se n’anava s’havia acarat amb en Cesc i en Marçal. I gratant-se el cap─: Teniu aigua? Fa hores que no n’he begut. Se’ns ha acabat l’aigua i el vi que ens duia un nano de per aquí... No saben què haurà estat d’ell...
Era el “Pigues”, el pèl roig pigat de la colla de l’escola. Era del carrer Alcolea. No havia canviat la veu atenorada. S’havien abraçat tots tres i els dos es tragueren la cantimplora.
─Què feu, collons! No en doneu d’aigua! No sabeu que no em podem agafar! La que es filtra del riu als pous els de Sanitat diuen que està corrupta, d’ençà l’última riuada provocada pels fatxes de merda! ¬Heu de compartir, però amb compte, megacondéu! ─els havia escridassat el comissari Portal.
Amb tot, la hi donaren. El “Pigues” era un amic, el “Pigues” era un company, el “Pigues” ara era un camarada...
La resta de la nit fou en vetlla. Sols els morters que es disparaven a prop de Gandesa; a Vilalba, a Corbera... Pertot... Al cap d’una estona semblava que el foc creuat s’havia calmat. Les bateries de Pàndols, però, no emmudien.
En sortir el sol en Marçal sentí que l’estómac li pujava al coll. La ferum a mort no li importava, de fet ja no la sentia, era la vista de tres soldats morts a un racó ombrívol de la trinxera. Calia enterrar-los, però les ordres eren de no fer-ho. Fou llavors que s’adonà on era situat quan li havia vingut a la memòria la cançó que cantava la seva brigada: “Si me quieres escribir, ja sabes mi paradero. Si me quieres escribir, ja sabes mi paradero (...) amb la variant “que bien sabemos trabajar los del Cuerpo de Ingenieros...” Era un pujol fortificat pels republicans i al cim, ben protegit, un canó antiaeri. A les trinxeres hi havia metralladores i obusos. Als peus era envoltat d’un filat de filferro de punxes des d’on es dominava la vall: una petit camp de vinyes al final del qual, entre un bosquet de pins, eren les files enemigues.
A les nou del matí, ja la calor era asfixiant. Ni hi havia ni un bri de vent. enmig d’uns quants tirs se sentiren veus a la llunyania.
─Hòstia, Marçal, si canten el Virolai aquests fatxes! ─va exclamar estranyat en Cesc.
─...
─I tant que sí, nanos! No sabíeu que són catalans aquests? Són del Tercio de Nuestra Señora de Montserrat! Són els requetès catalans! Tenen fama de tenir un parell d’ous. Ja han fet de les seves a Codo, l’Aragó i aquí, a Pàndols ─els aclarí el capità que estava parlant amb el comissari i el caporal gairebé a tocar dels dos xicots.
No havia dit aquestes paraules quan set bombarders començaren de l’artilleria nacional començaren disparar. En un moment un dels avions fou abatut per l’artilleria republicana. Els altres continuaren bombardejant-los. Els republicans sofrien baixes, però menys del que podria esperar perquè les trinxeres eren fetes amb ziga-zaga per esquivar aquest tipus d’atacs. Els infermers, però, no paraven.
─Què collons! ─ va dir un company.
Li havia caigut al costat una caixa de munició buida. L’aviador els l’havia llançada.
─T’has fixat Cesc en aquests cabrons? No paren. Es veu que quan es queden sense municions ens llancen les caixes buides, els malparits ─digué en Marçal sense deixar de disparar.
─...
─Què hi dius noi? ─ li tornà a preguntar en Marçal i es girà per veure el company. Estava estirat al terra bocaterrosa. En tombar-lo un raig de sang li tacà la mà. En Cesc tenia un dispar a l’esquena.
En Marçal el tombà. Estava calent encara i tenia els ulls vidriosos. En Marçal començà a plorar bressolant el company cridant-lo pel nom. El caporal que s’adonà de la situació ordenà a en Marçal que no baixés la guàrdia i que deixés el cos en terra. En un moment un infermer que era a la trinxera arrencà el cos d’en Cesc dels braços d’en Marçal i li tancà els ulls. Tot seguit se l’endugué al costat ombrívol de la trinxera. N’hi havia ja uns quants més.
A les dotze del migdia els bombarders emmudiren. Els del Terç van sortir de Quatre Camins en direcció a Punta Targa. S’encaminaven al camp de vinyes precedits de dos tancs. Els republicans es van defensar violentament i els caigué una pluja de projectils. En solitari, tornaren a sortir més soldats del Terç cap al camp de vinyes...
En Marçal no parava de disparar.
─Com estàs Marçal? ─va sentir que li deia el capità a qui coneixia de l’estada a Balaguer.
─Han mort en Cesc. Un tir a l’esquena. Com pot ser això? ─li va dir secament.
─De vegades, passa, Marçal. Fixa’t que...
─Com es possible, capità, que ningú ajudi amb aquests paios? Moren com a conills ─els va interrompre la veu del caporal Serra.
─Deu ser que Franco no ha deixat que ho fessin ¬─va contestar el comissari Portal que havia reptat fins allà. I dirigint-se a tots tres -: Així es treu de sobre més catalans. Estic segur que per a ell tots els catalans som un fills de puta i el que compta és el català mort. Per a ell tots plegats som uns separatistes, encara que no sigui així...
El caporal i el capità assentiren amb el cap i en Marçal pensava que ningú s’havia preocupat pels morts de Balaguer en aquell cul de sac del món on va veure morir tants nois joves, com ell, com en Cesc i que, potser, els qui els mataven també eren catalans... Vés a saber... En Cesc era mort i ell no havia pogut protegir l’amic i això que el tenia al costat. Com és que havia mort d’un tir a l’esquena? Qui...?
─Escolteu! Teniu molts morts! Si voleu hi ha una treva perquè pugueu enterrar-los? Què me’n diueu?
La veu del comissari Josep Portal havia sonat clara i contundent i obtingué una resposta. Els del Tercio tenien quatre hores per enterrar els seus.
─ Nosaltres faré el mateix, nois! Podeu fer-ho a la mateixa trinxera ─va dir als seus homes. I girant-se al Marçal ¬─: Enterra el teu amic, txiquet.
En Marçal i altres també enterraren com pogueren a tots els camarades morts. En el moment de donar sepultura a en Cesc, havien aparegut el caporal Serra i el capità. El capità es fixà en la cadena al coll del mort i la hi va fer treure a en Marçal qui, davant de els altres dos se la col•locà al coll. Ell que no havia volgut cap medalla de comunió.
─En vols?
La veu de la mare havia sonat sol•lícita. Li allargava una poma que semblava de cera i un llonguet!
─I tant, mare! ─d’on ho ha tret aquestes menges?
─Que n’ets de ruc, fill. Que no te’n recordes que faig feines al forn de la carretera, a ca la sra. Adelina? Que no saps que em llegeix i escriu les cartes? Com no havia de saber ella que jo venia veure’t. Ai, Déu! ─li va dir fent-li un petó. I mirant-lo -: En què pensaves tota aquesta estona? No m’has dit res! Creia que t’havies adormit! Fins i tot ho hagués fet jo, si hagués tingut una cadira. Sort que aquest senyor del costat teu s’ha posat a parlar amb mi.
En Marçal es girà i va veure el brigadista que el somreia amb ulls ensonyats.
─Demà me’n vaig a Bagcelona. Vindgan a buscag-me peg dug-me a l’Hospital Clínic. Diuen que em podgan cugar la cama. Saps, kid ?
En Marçal també somrigué i feu que sí amb el cap. El va conèixer quan el van ferir tots dos havien anat amb la mateixa ambulància cap a Tarragona. El foc no els va permetre anar a Batea i el conductor del vehicle havia pres una decisió que els havia salvat la vida: anar a La Sabinosa.
En menys de dues hores, els republicans, com pogueren, havien enterrat els seus companys. Llavors van rebre l’ordre de deixar la cota que tan durament havien defensat i anar a Punta Gaeta. Allà estava l’alt comandament. Calia defensar aquella posició. En Marçal sabia que reculaven tot i haver guanyat la batalla, tot i haver vist morir el company, tot i saber més de la mort que la mateixa mort.
─Joderos rojillos de mierda. Piojosos, muertos de hambre! ─va ser l’últim que va sentir. Anava a disparar quan va sentir que el món li donava voltes. No era ni mitjanit del 19 d’agost. Com una revelació va pensar que en vint-i-quatre hores passen tantes coses, tantes...
Quan es va despertar anava a l’ambulància. Camí de Batea els havien disparat i mort l’infermer. El conductor s’amagà entre la malesa. La nit li ho permetia. Passat uns moments la sort l’havia decidit ell: aniria a Tarragona. Li havien dit que el brigadista era algú molt important. Calia salvar-li la vida.
Tenia la poma a la mà i es va mirar la seva mare i al brigadista.
─Per què no li’n doneu una mica al ferit d’aquí al costat, mare? ─li digué en Marçal sense saber ben bé la raó.
─Ui! Què dius! Ja s’ha menjat l’altra poma que et tenia reservada! I a més li he donat un tros de pa que havia portat per a mi. Semblava que menjava vés tu a saber què... Pobre. Li he donat quan em va dir que et va conèixer a l’ambulància i que et veu molt nen, Marçal! Que ets un kid, per a ell ¬─li digué. I amb veu baixa, fitant al fill ─: Li he dit que te’n sortiràs! I tant que sí.
─Sí mare! Podeu estar-ne segura per Déu i tots els sants que ho faré. Ja ho crec que sí ─li digué.
Encara que sigui per tornar amb els seus, a la batalla, per saber per què va morir en Cesc, per demostrar que tantes morts ha de servir per alguna cosa, per...
A l’endemà sortiria al jardí. De ben segur que l’entorn seria paradisíac... L’olor a mar, la llum... Després demanaria al doctor per tornar al front amb el capità, el caporal Serra, el comissari Portal...
No podia pensar: la mare l’havia abraçat i el brigadista els somreia.

A Domènec Mingo Calafell Mitjavila "In Memoriam"

Comentaris

  • En la teva dedicatòria...[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 27-03-2012 | Valoració: 10

    En la teva dedicatòria del llibre “Temps era temps” acabes: «… la història d’un temps que no cal que es repeteixi mai».
    És un relat escrit de manera intimista, en veu baixa. Com si les petites converses fossin fetes d’amagat, perquè ningú les pogués escoltar i deixant entreveure la por i l’angoixa latent en tot moment.
    Esperem que, veritablement, no es repetixi mai!
    A casa, mai, mai vaig sentir parlar de la guerra… com si no parlant-ne, no hagués passat.
    —Joan—

  • Gràcies[Ofensiu]
    Lavínia | 24-10-2011

    per haver valorat el meu escrit. Per a mi és important pel tema i la implicació personal.

  • Enhorabona[Ofensiu]

    Enhorabona!

    El teu relat ha estat seleccionat per formar part del recull Temps era temps, que l'Associació de Relataires en Català publicarà dins la Col·lecció Relataires (Editorial Meteora) durant el mes d'abril del 2012.

    Gràcies per la teva col·laboració,

    Junta de l'ARC

  • Els pobles que obliden[Ofensiu]
    panxample | 13-09-2011 | Valoració: 10

    la seva història estan condemnats a repetir-la.
    Cal fer memòria del passat, reviure el dolor dels nostres pares, encara que amarguegi. El teu relat cru i colpidor ens ho recorda i emociona.
    Em coincidit en el tema, encara que el que hi presento jo fa referència a la llarga post-guerra, http://relatsencatala.cat/relat/olor-de-resclosit/1033393.
    Enhorabona un relat ple de detalls.
    Avant

  • Tanta sang jove[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 12-09-2011 | Valoració: 10

    Tanta sang jove vessada inutilment. El teu relat m'ha deixat garratibat perquè era com si ho estigués vivint . El realisme tan dramàtic, el detallisme militar, mèdic i humà són del tot colpidors. Has transmès emoció. M'has emocionat i m'ha encantat. Una abraçada.

    aleix

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: