Estació de tren i records d'un temps llunyà

Us presento el retrat de la meva estació ,una vella estació de ferrocarril en dessús .El tren fa molts anys que no hi para. Es conserva en bastant bon estat,les andanes ,si be i manca alguna rajola, no estan trencades,les vies conserven les travesses de fusta,el rellotge té el vidre trencat i les agulles,parades marquen les cinc menys cinc,els fanals ja no s'encenen però inexplicablement encara fa només un mes hi havia un globus enter que la pedregada tan forte del diumenge va trencar,cap vailet entremaliat va tenir prou punteria i força per trencar-lo i la mare naturalesa va poder més que el temps i els jocs dels nins .En un cantó de les andanes hi ha un vagó abandonat i arruïnat que serveix de dormitori dels sense sostre, les oficines estan tapiades per evitar els ocupes i les parets estan plenes de grafítics ben bonics que no tapen el rètol de la meva estació ,una mica malmès, com tot, però que se llegeix molt be de quin poble sorties o tornaves.
Aquesta imatge em fa recordar amb enyorament que fa anys, jo la veia cada dia plena de gent amunt i avall,tots de pressa cada un al seu destí,a mi me portava del poble a la capital a casa dels" tiets" i més tard a la universitat, els altres jo que sé ,els uns de visita als metges amb un alè d'esperança de que en ells trobarien el remei que els del poble no trobaven,altres a veure la família per un goig o un enterrament, també si anava per negocis ,per papers, per tot es necessitava anar a Barcelona (això no ha canviat gaire). Ara,la vella estació s'ha convertit en lloc de tertúlia pels avis del poble mentre prenen el sol asseguts en els vells bancs de rajoles trencades.
.De nena viatjava amb els pares i de joveneta moltes vegades només amb la mare. Anaven d'estada a casa de la tieta Rosita ,la germana de la mare casada amb en Pepito eren els" tiets" rics i senyors de Barcelona .De nena jo mi sentia cohibida per un complex d'inferioritat,era la cosina del poble, tenia les mans vermelles i a l' hivern plenes de penellons,parlaven en castellà i jo tenia dificultats per expressar-m'hi i amb un accent!!! Tenien minyona i a la taula posaven ganivet que apenes sabia fer-lo servir. Estava contenta quan hi havia pollastre perquè el" tiet" ,no fallava,ens deia el pollastre es menja amb els dits, quin alleujament!!.
Els pares i els oncles aprofitaven la nit per anar a veure un espectacle de "Varietés", me'n recordo de quan assistien a l'espectacle dels "Vieneses" i "Patinaje sobre hielo".Aquestes sortides es varen acabar quan la mare es va confessar que el pare es mirava aquelles dones "despullades" amb ulls de pecador ,en realitat més que el pecat del seu home ella el que sentia eren gelosia ,el capellà li va dir que els pecats del pare eren també els seus pecats,i la mare com a dona molt catòlica i gelosa! va donar per acabades aquestes sortides al teatre i mai mes hi anaren..
De joveneta amb la mare hi anàvem de compres. Teníem a Banyoles una modista Monserrat Llinàs ,cosia per la gent rica del poble, nosaltres érem treballadors però a la mare li agradava que la seva filla anés molt ben vestida i les robes que treballava aquesta professional volia que fossin comprades a Barcelona amb preferència a can Gratacós .Així que la mare ,la tia Rosita ,les meves dos cosines i jo anaven a triar els teixits i ens fèiem uns tips de riure fent treure als pobres dependents peces i peces de teles. El riure de la mare i la tia eren engrescadors i no hi havia manera de parar-les i aleshores érem les cinc que rèiem ja sense saber de què. Una vegada varen ser tantes les peces mostrades i posades una al damunt de l'altre que nosaltres ben assegudes en cadires còmodes no veien al home que per fi de tan sentir-nos riure va decidir agafar-ne una i enfilar-s'hi i això va provocar un esclat de rialles més fortes . Jo recordo la cara d'atònit del home i no sé com va acabar la història suposo que varem comprar per fi els metres de la tela que més ens va agradar. Ens ho passaven molt be
Quan anava a l' Universitat l'estació era el punt de trobada amb els companys i de enamoraments entre nosaltres .Jo esperava veure treure el cap per la finestreta del tren al meu primer amor .Venia de Figueres i passaven el trajecte junts. Mai oblidaré aquells viatges!!. Ell estudiava per metge i jo anava a la facultat de Filosofia i Lletres .En arribar a l'estació de França ens dèiem adéu i fins l'endemà .
A casa dels" tiets" ja no parlaven castellà i tampoc tenien minyona. El meu complex d'inferioritat havia fet un gir complert i ara me sentia superior a ells ja que les meves cosines no estudiaren res i res les interessava sols se dedicaven a trobar xicot . Sempre ens hem estimat ,una cosa no treu l'altre.
Tornem al principi. Un dia la dormida estació es va despertar amb un sobresalt, unes màquines ferotges la colpejaren fins que no va quedar pedra sobre pedra ,desprès amb camions s'emportaren tota la runa,els fanals, els rètols,el rellotge ,les rajoles antigues i els grafítics fins a deixar-ho tot ben net i finalment unes altes excavaren les entranyes fent-hi un forat ben profund. Algú m'ho va dir m'entres esperava el meu torn en una botiga de queviures i a la tarda tot passejant amb el meu net Àlex assegut al seu cotxet,vaig anar-hi .El cor amb va fer una sotragada i el cos se'm va refredar,en un matí havien esborrat una part de la meva vida, em sentia robada; sí que la imatge restava a la meva ment i els records de les vivències, però la calor del lloc encisador ja no el trobaria mai més. Al meu costat hi havia uns joves que parlaven animadament de la construcció de nous habitatges . Per ells aquesta visió representava el futur .
És la roda de la vida que només té una volta per cadascú!!!