Coses meves...

Un relat de: marga

Avui el meu nét Àlex de cinc anys m'ha dit molt seriós,
--Iaia, quan tinguis vint anys et moriràs...però jo no t'oblidaré mai.
Per ell el número 73, el dels meus anys, no té cap valor, comptar fins a vint sí, són molts números i no és fàcil no equivocar-se!
Així que jo penso que seré immortal..., de vints n'he passat uns quants...
Però de debò el més emocionant de tot és la seva afirmació "no t'oblidaré mai".
És un bon regal el que m'ha fet el meu Àlex!
Podria emplenar pàgines explicant-vos històries i emocions de iaia però tanta baba seria avorrit per a vosaltres, tant com mirar fotografies o veure un vídeo de familiars o amics que al cap d'una estona ja no saps com posar-t'hi, ni què dir, només desitges que s'acabi la exposició.
Passo doncs a un altre espai anímic.
Us aviso és tètric i malenconiós, així estic jo ara mateix.
Aquest matí he rebut una telefonada d'una parenta que molt contenta em feia saber el naixement de la seva néta, mentre m'ho deia jo pensava,"ja hi ha una sentència de mort més en el món", evidentment m'ho he quedat per mi i de la meva boca només han sortit moltes expressions d'alegria pel naixement i desitjos de felicitat per a ella, per a la mare i la petita Ona.
Digueu-me sinó, a què es ve al món?... A morir!!!
Sí, ja ho sé...si sou gent jove que em llegiu direu..., què diu aquesta?, hi ha tantes coses a fer! Si ja sou de la setantena amunt pensareu...jo ja he fet moltes coses, bones unes, menys bones d'altres i de dolentes també i el temps ha passat voladís.
I sense adonar-te'n un dia la guillotina cau i la sentència és complida.
La meva casa, el lloc on vics és bonic i confortable i he passat molts anys i fins ara mai me n'havia adonat.
Quant el dia a dins meu és gris vaig acariciant amb la mirada nostàlgica els objectes que m'envolten i em donen escalf, són petjades del meu pas mortal i en ells hi trobo escrita la meva vida.
Temps eren...quan vaig comprar el tapís de pell i llana d'alpaca allà en un mercadillo de Lima al Perú.
El ponxo, que mai ha servit d'abric va venir d'Arequipa. Jo volia comprar a un indi inca uns jerseis i fèiem el regateig normal que es fa en aquests llocs, mentre amb el meu fill comentaven, parlant en català, sobre la compra. Al cap d'una estona, l'home posant-se dret ens diu "no compreu pas aquests jerseis, són fets a Sabadell, Visca Catalunya"! Ja us podeu imaginar la nostra sorpresa, resulta que havia viscut a Barcelona un bon grapat d'anys. Em va regalar el ponxo que sí que era autèntic peruà. A aquell indi el veig com si fos ara mateix... i el David era un nen de set anys!, i ara en té 43 i és el pare dels meus néts.
De més enrere és aquesta col·lecció penjada de màscares i aquest preciós bust tot d'eben comprat a Takoradi, Ghana, en el meu primer embarcament i que entre altres emocions em fan recordar les males estones que en aquest viatge vaig passar ja que estava permanentment marejada.
Ah! i els quatre quadres pintats sobre tela negra aprofitada de sacs d'algun producte? Quines mans d'artista tenia aquell negre que hi va dibuixar amb tant encert a cada un d'ells un personatge, propi del lloc, estilitzat i una mica surrealista portant a les mans estris d' ús del país! Els vàrem comprar per dos paquets de cigarretes Chesterfield. Era a Port Iradier a la Guinea Espanyola. El lloc, pel que em va passar, no se m'oblidarà mai. Us farà riure. Només de posar un peu al moll sobre un llot verd focs que no vaig veure, vaig relliscar caient tota jo dins una bassa d'aigua bruta, pudenta i fastigosa. Em van portar a casa d'un senyor espanyol de la península que allà amb els seus negocis havia fet moltes pessetes. Vaja casa que tenia! I plena de servents que, tot i que jo insistia que ja me'n sortiria sola, no vaig poder evitar que em banyessin i m'ajudessin a vestir amb roba neta i bonica que em va regalar. Vaig passar vergonya, no hi estava avesada a aquests luxes!
D'això fa 50 anys...no!, no és possible...si era ahir!
Prou d'aventures viatgeres.
Tinc coses millors per repassar.
Desembolico amb molta emoció un paquet. De dins surt un Ànec Donald de feltre vell, descolorit, sense ulls...l'estrenyo fort contra el meu pit i corro a obrir l'àlbum de fotografies titulat" Primera infància" i just a la segona pàgina trobo la foto que busco al peu de la qual diu" Primer regal de Reis del meu fill" . S'hi veu un infant petitó de dos mesos i al seu costat aquest mateix Ànec Donald que tinc a les meves mans!!! Una llàgrima cau galta avall, si era ahir que aquesta joguina era nova! I ja vessen els meus ulls amb abundància.
No us vull cansar fent un recorregut per totes les coses que em porten records ni molt menys pretenc explicar-vos la meva vida, és com la de tants!
Con han passat aquests anys? No ho sé, en un instant i sense adonar-me'n.
Ara, avui, és el meu present i el vull viure amb joia. Aniré a uns coneguts magatzems i em compraré els llençols, els més moderns que trobi, per estrenar-los la nit de Cap d'Any amb el Vell i farem...farem..., (potser sorprendríem alguna parella jove).
Un secret. El Vell i jo tenim travada la fulla tallant amb bisturís i pastilles de farmàcia de totes mides i colors.
L'Àlex em crida, que m'explicarà de nou?
Ahir em va dir que la lava surt dels volcans per un forat anomenat cràter i a la nit, mirant el cel, em diu"veus iaia allà dalt, molt amunt hi ha Neptú, és un planeta on hi fa molt fred perquè és molt lluny del Sol".
Cinc anys té el meu amor!!!
Sóc una iaia bavosa, ja ho sé, i què...?, sóc feliç amb ell al meu costat.
Adéu-siau.
Un altre dia ...més coses meves.






Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer