Cercador
Esperant el dia
Un relat de: iong txon- Compartir:
els crits d’esglai en la tempesta
la fosca història ha quedat enrere
Cançó enfadosa de les onades
però encara tens la mirada serena
dormen d’occident totes les illes
Uns ulls d’ametlla esguarden l’oceà
el front blanc, carona de nena
encara tens oli al teu llumener
Els cirerers ja comencen a florir
i el vaixell del sol enfila la teva badia
Neix Venus del mar, amb cor de mare
Comentaris
-
Ara no goso...[Ofensiu]Annalls | 22-02-2013 | Valoració: 10
...desprès del que ha dit Unaquimera, millor resto muda i no faig soroll.
T'anava a dir que m'agrada, però no estic segura d'agafar-li el sentit. Pot ser una historia d'amor trencada. Però la quimera m'a nokejat. Em sento burra hihahihahiah !!!
Anna -
Arriba el dia i arribarà la primavera[Ofensiu]Unaquimera | 02-12-2011 | Valoració: 10
Tot llegint el poema es va aixecant la figura de la donzella prudent, que malgrat la necessitat de llum mentre ha regnat la nit imposant la foscor que la caracteritza, ha sabut dosificar l’oli, i ha aconseguit arribar a l’alba amb el llumener encès.
D’aquesta manera, la petita llum s’uneix a la que la natura encén al cel, i s’il•lumina el dia, i s’il•lumina la llar, i s’il•lumina el rostre en què encara es mantenen vius els gestos d’infant, en què es detecten encara la netedat pròpia de les criatures que el món no ha embrutat.
M’ham semblat molt ben mantingudes les metàfores i comparances de la vida amb el mar, d’on sorgeix la deessa que engendra bellesa.
Tot el poema és bell i intimista, amb referències finals plenes d’esperances simbolitzades per les flors que brollen de la branca, essent promesa de fruit i primavera.
T’envio una abraçada abans que la tardor deixi pas a l'hivern,
Unaquimera
l´Autor
130 Relats
269 Comentaris
108330 Lectures
Valoració de l'autor: 9.64
Biografia:
EL DIAQuan arribarà el dia que esperem
-forjat en la nit llarga de la boca cosida-
al nostre crit de joia s'alçaran les muntanyes
i les aigües del mar ballaran la sardana.
El vent i la meva ànima, abraçats en la llum,
faran un sol ocell d'ales noves i immenses
que, volant amb el xiscle de tot el nostre poble,
obrirà l'avantguarda del cel sense tempesta.
Oh, quan arribarà el dia que esperem
-de tiges federades dessota un sol unànime-
arriarem les ombres dels anys i de la lluita
i el so de les campanes rodolarà per l'herba!
I no hi haurà repòs en les tasques diürnes
d'assegurar el futur i el pes de la collita.
Posaré el meu taló sobre la cançó antiga
i adreçaré més dolls devers l'home auroral.
Enterrarem la pedra del malastre i del dol.
Soleia teixirà potser el seu vel de núvia,
i les albes seran cabellera i espiga,
i, dempeus, els camins aplaudiran les branques.
Oh, quan arribarà el dia que esperem,
si cal m'obriré el pit i m'arrencaré el cor
per fer-ne un verd timbal i convocar les ales,
el silenci granat, les precursores marxes
Agustí Bartra
LES TOMBES FLAMEJANTS
Fou una pàtria, va morir tan bella
que mai ningú no la gosà enterrar
damunt de cada tomba un raig d'estrella
dessota de cada estrella un català.
Tan a la vora de la mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit oïa
com li anaven desvetllant el cor.
Un dia es féu una claror d'albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella el cant dels cants:
"Foc nou, baixa del cel i torna a prendre
ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra
Oh pàtria de les tombes flamejants!"
Ventura Gassol
EL COMTE ARNAU
Ai, muntanyoles, degotants rieres,
arbres menuts, caminalets de pau,
tant que conec tesqueres i dreceres
i em costa tant de dir l'adéu-siau!…
És ben trist de girar sempre l'esquena
i ser bèstia de cau o de pendís!
És ben trist no mirar! Val tant la pena
d'estimar tot això del meu país!…
(…)
Jo quan vivia mai t'anomenava,
perquè jo creia que aquest nom que tens
o que m'havia d'escaldar la bava
o que m'havia d'esmussar les dents;
i ara no el dic, perquè si el cor s'aboca
a contemplar-te, em fa pensar la por
que en posar-me el teu nom aquí a la boca,
l'alè ha d'ennegrir-lo de carbó.
(…)
Arri, cavall, encesa companyia!
Tu, Comte Arnau, enceta la cançó,
sense parar, sense dormir ni un dia,
amb el nas dins del rastre del dolor!
I atabalant planures i muntanyes,
mort i viu, més voltant eternament,
amb la tenebra al fons de les entranyes,
amb la tenebra al moll del pensament!
Josep Mª de Sagarra
LE COLIBRI
Le vert colibri, le roi des colines
voyant la rosée et le soleil clair
luire dans son nid tisé d'herbes fines
comme un frais rayon s'échappe dans l'air
il se hâte et vole aux sources voisines
où les bambous font le bruit de la mer
où l'açoka rouge aux odeurs divines
s'ouvre et porte au coeur un humide éclair
Vers la fleur dorée, il descend, se pose
et boit tant d'amour dans la coupe rose
qu'il meurt, ne sachant s'il l'a pu tarir !
Sur ta lèvre pure, ô ma bien aimée
telle aussi mon âme eut voulu mourir
du premier baiser, qui l'a parfumée.
Charles Leconte de Lisle
Els Principis Divins, en català
Des que era nen, sento un gran desig de comprendre la realitat de les coses. Això era perquè havia de trobar la Paraula per recobrar la vida. Però no em sentia satisfet amb missatges pedagògics de paràboles i símbols, adaptats a la mentalitat de la gent de temps ja llunyans. Pas a pas, a través d'un curs difícil, el Cel em va guiar fins trobar el llibre dels Principis Divins. No sabeu la sort que teniu de poder accedir a una explicació ordenada i sistemàtica dels Principis Divins, la revelació donada per Déu pare i mare al nostre Pare, amb la facilitat d'un "click".
El meu primer poemari en paper:
Foc Nou - Reflexions del Tercer Mil·lenni
.