Cercador
Esguards
Un relat de: Maria Freixas Alió- Compartir:
S’enfilen els càntics cap al cel.
com si fossin cadenes d’aire,
amunt,
es deixen anar,
fent de l’oxigen espirals.
Descalça,
la melodiosa harmonia hi balla,
absorbint l’espai a cada passa.
I em mantenc al ras de l’esperança
arrecerada en la coneguda solitud,
fent ulls clucs a la por
guardant la ràbia entre les mans,
esperant…
com si fossin cadenes d’aire,
amunt,
es deixen anar,
fent de l’oxigen espirals.
Descalça,
la melodiosa harmonia hi balla,
absorbint l’espai a cada passa.
I em mantenc al ras de l’esperança
arrecerada en la coneguda solitud,
fent ulls clucs a la por
guardant la ràbia entre les mans,
esperant…
Comentaris
-
De vegades...[Ofensiu]onatge | 15-12-2010
De vegades la solitud ens coneix massa. En la ràbia no ens hi floreix res, només més ràbia... Però sempre hi ha un horitzó, un raig de sol, una flama, i l'abraçada de la lluna.
Des del far bona nit.
onatge
-per un error meus, he escrit aquest comentari a Hores de llum quan en realitat el volia posar aquí, ho sento...-
l´Autor
46 Relats
62 Comentaris
37695 Lectures
Valoració de l'autor: 9.88
Biografia:
[plantaré un llimoner i els records s'hi gronxaran de les branques]http://unamestraapalestina.wordpress.com/