Esclaus

Ens heu aturat. Sí.
Ens heu estroncat projectes, mollons, vida. Sí.
Ens heu aplanat. Arranat. Sí.

Hem mudat per vos, Grossa Bèstia. Sí.
En Camps velds, erms, eixarreïts. Sí.

I coixos sense esma i rumb
A l'abism cofois anem. Sí.

Ni podem ja tresorejar pa amb oli
Sols engrunes de molles i crostes de pa sec. Sí.

Estèrils, badoc, en robotitzats
Millor no pensar, ni sentir.
Esguardo silent la metzina dels meus captors
Escridassant a aquells que els neguen i critiquen

I voto de nou al met botxí.
Aquell que ahir em va trair.
I al llit de nou, com a salvador anestèsic
m'aixoplugo del vessam de dolor, plors i llàgrimes

I veig els carrers silents i buits
tots libant dins del cau el soma dels esclaus

I em diuen que mai ha existit pandèmia
Que ja s'acabat.
Que el teu virus és sols al teu cap

I escups aquell agosarat
Autofueteixant-te alleugeres el pas.

Que no m'encoratgin i envalenteixin paraules d'estrafolaris
i pagui amb sang el fet de ser valerós.
Millor covard i poruc. Subsistint amansit en bocins d'existència

La millor resiliència,
Ser feraç i ubèrrim.
La creació és la prolongació de l'existència
la millor immunitat i imbatibilitat la consciència
Si más no,Tan sols per irredents

Tot s'acabat. Mai ha existit.
Però jo prefereixo no llevar-me
seguir en el somni
no fos que l'amo s'enutgés.

I el castell inexpugnable que soc
obro les portes de bat a bat
al donar-lis permís i poder
A aquell enèmic depredador-destroller
Per a que que em sepulti al forat profund