Escalada titànica

Assegut, amb una tassa de cafè a les mans, l'Albert contemplava aquella muntanya que davant seu s'alçava desafiant. Resseguia amb la mirada les seves línies, buscant una possible via d'ascensió. Ningú mai avia pujat dalt d'aquell cim, i això sol, pensava l'Albert, ja es motiu suficient per desitjar escalar una muntanya.

—I doncs?- va dir el Pol en el moment en que s'asseia al seu costat.

El Pol i l'Albert havien compartit moltes escalades. Junts varen assolit multitud de cims, participat en diverses expedicions a importants serralades, i tot i les diverses obertures de vies d'ascensió a muntanyes que mai ningú havia assolit, mai s'havien trobat davant d'una muntanya com aquella.

—I doncs? Que et sembla?- va tornar a preguntar el Pol.

L'Albert, sense apartar la mirada de la paret que s'alçava davant seu, es va apropar la tassa als llavis per fer un últim glop de cafè abans de respondre

—Crec que hi ha una possibilitat.-Una pausa. Cap dels dos va apartar la vista de la impressionant muralla rocosa que tenien davant. -Si seguim la canal central fins poc abans de l'estrenyiment i continuem pel corredor que s'intueix a la dreta, crec que podrem arribar al gran diedre que hi ha sota l'esperó.

—No creus que seria més evident arribar a l'esperó tot seguint la fissura que voreja els sostres?

—Be, això es veurà més clar sobre el terreny, quant arribem al final del corredor. -Va dir l'Albert tot girant-se cap al seu company.

—Som-hi doncs? -El Pol, que també s'avia girat, es quedà mirant el seu company, esperant que aquest es decidís a intentar l'ascensió.

Després d'uns instants de silenci en que cap dels dos va apartar la mirada dels ulls del company, l'Albert es decidí a parlar.

—Som-hi. Ho intentem demà al matí.

Als rostres de tots dos es dibuixava un somriure que delatava la seva alegria, mentre contemplaven, en silenci, la muralla per la que intentarien pujar fins el cim. No van trigar a anar-se a dormir, tot i que els va costar una mica agafar el son, com solia passa'ls-hi cada vegada que l'endemà els esperava una escalada de dificultat.




Al cap d'unes hores, l'Albert, ben despert després del son reparador, es va tornar a quedar contemplant aquell monstre rocós i la via que avien estudiat feia sols unes hores.

—I be? Estàs llest? -Va dir el Pol, que s'acabava d'asseure al seu costat.

L'Albert, lentament, va girar el cap per buscar la mirada del seu company.

Desprès d'un intens silenci, en que es quedaren mirant l'un a l'altre, l'Albert esclatà a riure sorollosament. El Pol, immediatament s'afegí a l'acció del seu company.

—Mira que era bonica la idea. -Va dir finalment l'Albert. -Crec que hauríem tingut possibilitats. Jajaja

—Si, llàstima d'aquest vent! Malgrat les motxilles, ens arrancaria d'immediat del terra sols posar un peu fora la zona de seguretat! 350Km/h! Jajajajaja

—I no oblidis la temperatura! 180 sota zero! -Va afegir l'Albert tot assenyalant el termòmetre que hi avia al costat de la finestra i tornant a esclatat a riure.

Després de les rialles, el Pol posà la mà sobre l'espatlla de l'Albert i el mirà.

—Que Albert, m'ajudes a preparar l'antena? d'aquí a cinc hores tornarem a tenir comunicació.

—Vinga, anem-hi. Ah! però m'has de prometre que quan acabem aquesta missió anirem a fer una escalada per recordar els vells temps.

—No ho dubtis pas! Jo en tinc tantes ganes com tu!

Els dos es posaren de nou a riure mentre es dirigien a la sala de comunicacions d'aquella estació permanent situada a l'equador de Titan, lluna de Saturn, a dos mil milions de quilòmetres de la terra.