Tota una vida

Quant va obrir els ulls, l'autobús estava aturat davant l'escola del barri. Els nens sortien contents i agafats de la ma de les seves mares, i alguns d'ells esperaven per pujar a l'autobús. S'havia endormiscat, amb el cap recolzat a la finestra, com solia passar-li de camí a casa al tornar de la feina. Sempre s'asseia a la part del darrera per estar tranquil durant el trajecte. Davant seu s'acabava d'asseure una dona amb el seu fill, i just al primer seient, un avi es disposava a donar la tabarra al conductor. Sempre veia les mateixes cares, la mateixa gent, els mateixos gestos. Es va incorporar lleugerament i va girar el cap en el moment en que l'autobús es posava en marxa, just a temps per veure com a l'altre costat del carrer la dependenta de la sabateria aixecava la persiana per obrir la botiga. Era com cada dia. Cada dia al sortir de la feina i pujar a l'autobús que el duia a casa, es repetien un seguit d'esdeveniments, sempre els mateixos, un repetir el dia a dia que el tenia cansat, que l'entristia.

Va tornar a recolzar el cap a la finestra i aclucà els ulls mentre pensava com li agradaria anar enrere en el temps i tornar a viure aquelles èpoques de vida intensa. Es va tornar a quedar endormiscat mentre recordava aquelles aventures viscudes feia molt de temps, aquells viatges a països encara inexplorats, a terres que no figuraven en els mapes. Havia viscut moltes aventures aguantant tempestes a les més altes muntanyes, calors insuportables travessant deserts, anant a la deriva durant dies després d'un naufragi travessant l'oceà. Aquella si que era una forma intensa de viure la vida; el no saber el que et depara l'endemà.

Quant va tornar a obrir els ulls, l'autobús ja arribava a la seva parada. Va baixar i es posar a caminar la curta distància que el separava de casa seva. Mentre caminava lentament entre la multitud, agobiat per la sensació d'anar contra corrent, pensava en quant li agradaria perdre de vista a tota aquella gent sorollosa, aquella ciutat estressant... i la seva ment s'endinsà en els records èpoques tranquil•les, com aquells anys viscuts en una cabana als boscos del Canadà, o duran la travessa del desert de gel de Grenlàndia, amb l'única companyia del seu trineu.

Quant va arribar al portal de l'edifici on vivia, va enfilar cap al seu pis i al entrar va deixar la bossa damunt la cadira, es va treure l'abric, i s'assegué al sofà. Poc a poc, la seva mirada anar recorrent les prestatgeries plenes de llibres que omplien les parets de l'estança. Allí estava el millor de la seva vida, l'únic que li donava sentit; els llibres. Llibres que l'acompanyaven des que era petit. Llibres que havia llegit una i altre vegada i amb els que havia viscut les més diverses aventures, amb els que havia creuat mars, deserts i muntanyes, amb els que havia explorat l'Himàlaia al costat de Mallory, amb els que havia anat a la deriva per l'Antàrtida duran mesos junt Shackleton, amb els que havia assolit el Pol Sud amb Amudsen o, fins i tot, al costat d'Edmund Hillary, trepitjat el cim de l'Everest. Coneixia tots i cadascun dels llibres que hi tenia, com aquell que, de petit, va trobar a les golfes de casa els avis, amb el que va remuntar el riu Congo i explorar les entranyes d'Àfrica al costat de Livingstone. Per uns moments va recordar el dia que el seu professor li regalà aquell llibre d'Egipte i com, al costat de Howard Carter i el seu equip, varen descobrir la tomba de Tutankhamon, plena de tresors mai somiats. També va acompanyar al comandant Cook a bord del Resolution en els seus grans viatges d'exploració transoceànics i, fins i tot, havia creuat des d'Istanbul fins a Xi'an per la ruta de la seda, travessant tot l'Àsia central.

Havia voltat mon, i ho havia fet amb l'únic ajut d'aquells llibres i de la seva imaginació. Aquells llibres eren el millor de la seva vida. Als 14 anys va entrar a treballar a la fàbrica, i des de llavors, cada dia al arribar a casa, s'endinsava en una aventura que el traslladava a una vida més emocionant, a una vida millor... a una vida amb sentit. Sempre havia estat temptat de deixar la fàbrica i voltar mon. Era un home lliure, no tenia lligams, hi ho sabia. Que li ho avia impedit? Que el privava doncs d'abandonar el poc que tenia i emprendre una nova vida? No res. Sempre ho deixava per a més endavant, però el moment no arribava mai.

Ara, als 64 anys, i davant dels llibres que l'havien acompanyat durant tota una vida, els ulls li brillaven i una llàgrima baixava lentament galta avall mentre un pensament li voltava pel cap: ja es massa tard.