És temps d'oblit

Continuant.. com si res... fixo la meva mirada a les fosques lletres d'un teclat vell....
Espero trobar-hi alguna resposta... i escric.. i penso;
perdo el temps com cada nit davant d'una pantalla..
i miro per la finestra de tant en tant...
però es tan fosc..
només hi veig fred.. focor.. tristesa.
Els silencis s'entertolliguen amb una trista farola que intenta donar un punt de calidesa entre tanta pols d'oblit. Sento fred, i veig dolor.
Em paro a pensar, altre vegada..
Em quedo mirant aquell llibre antic.. d'aquella estanteria vella.. aquell llibre que sempre hi és.. però ningú s'atreveix a obrir una trista pàgina freda.
Torno la vista al teclat, les mans fredes construeixen cançons.. tot redactant i descrivint quatre sentiments.. que a la fi.. ningú els sentirà.. ningu els percebrà com jo els noto tan endins.
El fred em fa companyia una vegada més, els braços vermells, s'esgarrifen cada vegada que sento el vent com bufa entre les cases del carreró..
Una curta samarreta ressegueix els racons d'un món encara avui.. trist i desconegut.
Entre el silenci.. sona una musica.. a prop..
relativament.. llunyana.
Una mirada... intensa.. una mirada curta i càlida..
Espanto la foscor.
Però els ulls s'em tanquen a poc a poc.
Estic esgotada.
Sobre la taula.. papers, un llibre..
Tot recordant-me una rutina..
el moment.. el temps.. l'oblit.

Voldria despertar.. pero els ulls segueixen pesant..
I em costa entendre que.. entre tanta confusió..
entre tant dolor..
Em sigui capaç de pensar i pensar en algo més..
en algo llunyà..
allò.. que no hi és..
allò que no hi serà..
el desitj.. la il·lusió i el somni impossible..
la total inexistència.
Ho diu el vent..
Ens ho diu la raó..
El temps a jugat amb nosaltres..
I ara.. pensant..
observant el teclat vell.. les mans fredes.. els ulls cansats.. les ganes de somriure i tirar endavant..
Ara... sols el silenci duu una resposta:
- es temps d'oblit. -