Els nervis de l'últim exàmen

No sé ben bé que es el que m'espera, d'aquí dues horetes, em presentare, amb aquell aire d'inseguretat, i amb els nervis recorrent-me totes i cada una de les part del meu cos. I, per tranquilitzar-me, segurament, m'assentaré, i pensare que serà fàcil, que tantes horetes dedicades als monòtons fulls de tot un curs, hauràn servit d'alguna cosa. Ara, però, no evito pensar que passaria si.. No vull, no vull pensar-hi, em cauria el món a sobre, s'apaguarien les llums que il·luminen el camí cap a l'estiu perfecte. No dubto de l'esforç que he fet, de les vegades que he rebutjat una sortideta, per quedar-me a casa i compartir les estones de cafè, amb una trista llibreta quadriculada. No dubto dels llapissos que he gastat durant el trimestral de tot un curs, ni de les gomes que he hagut de renovar, ni dels llibres que he hagut de reemirar una vegada i altre. Vull abocar-ho tot, d'aquí dues horetes, em tocarà, tot depèn d'aquest, i de l'altre i de l'altre. No vull haver de repetir les mateixes estones de cafè, amb les mateixes llibretes i apartats d'aquest curs. Continuo estant nerviosa, penso que el temps corra massa de pressa, i me n'adono, i ja no queden dues horetes, faré tard, i una vegada més, els nervis sem menjaràn per dins, i em faran una mala passada.
El mòbil no para de sonar aquest matí:

- " tranquil·la dona, tot anirà be ".
- " no pateixis Anna tens la suficient capacitat i més encara, per fer tot el que et proposis ".
- " has estat estudiant molt i t'has prohibit algunes coses, no creus que la situació s'ho mereix? "
- " si no aproves no serà per culpa teva, segur que és aquella professora que et té tanta mania."

Me n'alegro de rebre trucades i missatges i un llarg etcètera de recolzaments, però això no fa tranquilitzar el meu estat d'ànim..

- " Com estàs? ei que havia pensat que aquest cap de setmana podem anar a la platja, jo ja estic fent la maleta, podem, si vols, marxar aquesta tarda, l'aigua saladeta ens espera!! au va apuntat-hi Anna que ja ho hem acabat tot! i ara ens toquen vacances! comença a fer la maleta! que ja contem amb tu! ens truquem mes tard! petons!.

Sempre hi ha algu que aconsegueix d'alguna manera o altre, resseguir-te el somriure a la cara.
Queda poc, hi aniré, ho abocaré tot, i darrerement ho aniré a celebrar a la platja, a tocar les onades del mar, i a relaxar-me entre la sorra càlida.
Necessitava que algu, em recordés que la vida no depèn només d'una nota, que si he estat tan de temps cremant-me els ulls mirant els apunts, ha servit, més que res, per arribar avui, on sóc ara, mirar enrere, i veure que he fet el que calia fer. I mirar endevant i veure que tot esforç té recompensa, i que, de fet, un exàmen no és més que un trist full en blanc, que mai sabrà les hores que has dedicat per arribar i aprovar. Només ho sé jo, i penso que tot anirà bé, per què no? després, abocaré de nou les paraules al mar, i que se les emporti, i serveixin de guia a aquella persona que demà, quan quedin dues horetes, s'estarà menjant les ungles, i maleïnt els apunts, treballs, i esforços de tot un any.