ERA EL MEU RECORD, ARA ÉS LA MEVA REALITAT

Des del port es veu
el bell reflex del seu rostre.
En el vent s’escolta la seva veu,
deu ser aquell record que mai admetré.

Condemnats a estimar-nos,
allunyats l’un de l’altre.
Sempre intentant trobar-nos,
però mai deixant de combatre.

I és que aquest amor abandonat,
S’havia quedat sol a la deriva d’aquest mar.
Als seus propis gemecs ha sobreviscut,
També a tots els desavantatges que ha tingut.

Però ara aquest amor ha estat rescatat,
i de les seves pròpies cadenes s’ha alliberat.
D’aquelles que els seus amos li havien posat,
però que són qui ara l’han revifat.

I deu ser veritat, allò que em deien els grans,
allò que intento evitar i esquivar.
Que els grans amors perduren,
que els grans amors tot ho curen.

Vencen les adversitats,
siguin fronteres o tempestats.
Per l’altre ho donarien tot,
I s’estimen per damunt de tot

Deu ser que tenim aquest amor,
ple d’intensitat però també de temor.
Perquè és aquell que pocs el tindran,
perquè és un gran amor, d’aquells que mai no moriran.