ENYORANÇA

Els meus ulls s'anaven humitejant a l'hora que la mirada se'm tornava cada cop més i més esmaperduda en el seu obstinat afany de buscar en el llunyà horitzó, tot just on mar i cel es fonien en tendra abraçada, un alè d'esperança que m'infongués la força necessària per continuar la meva, fins a les hores, solitària existència.


Va ser llavors quan vaig notar en els meus peus la fredor punyet de l'aigua que en un descuit va gosar a acaronar els meus castigats i adolorits peus. Instintivament vaig retrocedir com fugin d'un imminent perill, fins a retrobar-me un altre cop amb la arena seca que em va obsequiar generosament, sense jo haver-li demanat, amb tota la seva escalfor.

I allí, en mig d'aquell reconfortant llit daurat, vaig cloure els meus ulls i viatjar a través del temps als meus llunyans orígens fins retrobar-me, en somnis, dins la meva llar, aquella que em va veure néixer i escoltar el meu primer plor, la casa enterrada sota la sorra de l'oblit.

Oblit forçat per algú que no entén de sentiments, per algú que tan sols hi veu el valor de les seves parets i dels suposats valors materials que elles custodien, però que és incapaç de percebre els seus sons, les seves vibracions, la seva vida interior, formada per tot un recull de les vides que un dia allí hi van ser presents i que des de fa molt de temps divaguen orfes buscant la meva presència; mentre l'enyorança, prenen forma d'afilada espasa, s'endinsa cada cop més dins del meu cor fins a produir-me una gran i sagnant ferida.

T'han condemnat per sempre a restar submergida en el més impressionat silenci i trista obscuritat i a mi, a viure en la més esfereïdora i temuda soledat lluny del teu costat.