EN MANEL ÉS MORT!, o a la recerca del concepte d'"amistat"

Quan era petit, de vuit o nou anys, un migdia jugant a la plaça de la Vila amb cinc o sis companys de l'escola, fent temps per anar a dinar, vaig caure d'esquena d'una paret de tocar la Sala i vaig quedar inconscient a terra. Com a les pel·lícules, vaig quedar estabornit, com als TBO's, vaig veure un núvol d'estels. Igualment com llavors, m'és impossible avui d'establir amb justesa el temps que vaig estar ajagut a terra, amb el cap sobre la pedra que em va abatre i inconscient del tot. Continua semblant-me, com llavors, força estona. El cas és que el fet succeí pels topants de la una, l'hora de dinar la gent humil i modesta de poble. Fos per la immediatesa de l'hora, fos per la por, fos per un estrany concepte de l'amistat, els sis companys arrencaren a córrer cap a casa seva, amb algun crit, em van dir després, que feia més o menys així: "en Manel és mort, en Manel és mort!" N'hi hagué un, però, que, fos perquè era veí de la mateixa plaça i tenia més temps que els altres per arribar a dinar a l'hora, fos per una sensibilitat social que els altres no tenien o fos per un concepte de l'amistat més compromès, es quedà amagat darrera una paret del carrer del Rosari espiant i esperant la meva reacció, i no cal dir que fou gratament recompensat. Primer un braç, després una cama, després el cap, amorosiren la por d'aquell vailet de la plaça, en Joan, el qual sortí lentament del seu amagatall i vingué fins a on jo començava a incorporar-me amb moltes dificultats i amb molt de dolor a la closca, per a ajudar-me.
Un altre dia explicaré el meu intent d'amagar a casa, aquest dia de dinar amb convidats de la família per a més inri, aquesta ferida que necessità quatre punts ben bons de sutura a la clepsa posterior a mitja tarda.
Avui en faig prou per preguntar i per preguntar-me si l'amistat no és això, o només això: la relació, vergonyant o amagada, que sura per sobre d'un desastre, d'una desgràcia, en els moments de major solitud. I encara sort!