El destí de l'ombra

“Des de la talaia de les Roques Pelades, l’ombra del Caminant queia obliqua i allargassada per un roquissar emmatollat de farigola. L’hora del sol i la disposició del terreny embraviren, doncs, l’Ombra, que descortesa digué al Caminant:

“Fins i tot arribat al cim atalaiat, bell Caminant, l’ombra s’imposa com a destí obscur de qualsevol humà.”

El Caminant, conscient del repte, s’assegué lentament al tronc d’un arbre abatut per la neu i el foc del darrer any, i digué: “En el passat, vam pensar, ingenus, que un déu ens acompanyava i ens guiava, fins al punt de creure’ns que fins i tot el veuríem plorar per naltros si esgarràvem el camí. Hem sabut sempre del nostre tràgic destí, de traginar-te, Ombra, de grat o per força, però avui som conscients també que som, naltros, els amos del teu destí. Encara que cada temps es presenti com el temps modern i possible, el temps de l’ombra sempre és fruit del temps que decideixi el seu caminant. Què fas ara, Ombra, ací arraulida sota aquesta soca víctima de les flames i de la neu, i que ja comença a mostrar la seva podridura?”