Cercador
EN JAN I LES TRES BRUIXES
Un relat de: Niomede- Compartir:
En Jan va entrar al bosc sense saber ben bé per què.
No era un bosc especialment fosc, ni amenaçador.
Però tenia aquella mena de silenci… que et mira.
Va caminar una estona sense trobar res.
Fins que, de sobte, algú li va parlar.
—És culpa teva.
En Jan es va girar.
Davant seu hi havia la primera.
Duia fils prims enganxats als dits,
com si hagués estat cosint tota la vida.
Però els fils no unien res.
Només s’enredaven entre ells.
—Perdó?
—Sí, sí, teva. Tot això. La família està malament per culpa teva.
En Jan va parpellejar.
—Què és “tot això”?
La dona va obrir la boca, disposada a respondre.
Però es va quedar aturada.
—Doncs… això.
—Quin això?
El silenci es va fer incòmode.
La paraula no arribava.
La Teixidora d’Acusacions va intentar recompondre el fil,
però ja no trobava per on començar.
Un dels fils li va caure dels dits.
Després un altre.
I, de cop, es va esfilagarsar.
Com un teixit mal fet que es desfà sol.
En Jan va continuar caminant.
---
No gaire més endavant, la va trobar.
Estava dreta, però amb el cos lleugerament inclinat,
com si tot li pesés més del compte.
Els braços li penjaven, sense saber ben bé què fer-ne.
Els seus ulls no miraven res en concret,
però ho demanaven tot.
—Em fa mal tot —va dir.
—Què et fa mal?
—Tot.
—Per què?
—No ho sé… però ningú m’ajuda.
En Jan la va mirar un moment.
—Què necessites?
—No ho sé… però ningú m’ajuda.
En Jan va fer un pas enrere.
—Si no saps d’on ve… com vols que algú t’ajudi?
La dona va obrir la boca.
Com si hagués de dir alguna cosa important.
Però no va sortir res.
El dolor, de cop, es va quedar sense lloc on viure.
Els seus braços van perdre encara més pes,
i el cos se li va anar desfent lentament,
com una roba massa gastada.
La Guardiana del Buit va desaparèixer sense fer soroll.
En Jan va continuar endins.
---
El bosc havia canviat.
L’aire s’havia espessit,
i la llum semblava venir de molt lluny.
I allà, enmig de la boira, hi era ella.
La boira no l’envoltava:
semblava sortir d’ella mateixa.
Els seus cabells eren llargs,
però no es movien amb el vent.
Com si el vent no gosés tocar-la.
—Sempre és igual —va dir—.
Ningú es queda. Ningú m’estima.
En Jan no va respondre.
—Tu sí que estàs bé —va continuar—.
Tu sí que ets feliç.
En Jan va fer un pas endavant.
—Vols que no ho sigui?
—No…
—Llavors què vols?
La boira es va moure al seu voltant.
—No ho sé…
En Jan va respirar profundament.
—Jo no et puc salvar.
La dona va aixecar els ulls, sorpresa.
—No sóc un mag.
El silenci es va fer dens.
—Però algú ho hauria de fer…
—Potser sí. Però no puc ser jo.
La Dama del Lament va intentar dir alguna cosa,
però les paraules ja no li obeïen.
En Jan la va mirar per última vegada.
—No et puc salvar.
I tampoc tens cap poder sobre mi.
La boira va començar a tremolar suaument.
I, sense soroll, el seu cos es va començar a desfer en llum.
No era foc.
No era fum.
Eren petits fragments de color,
com si alguna cosa s’hagués alliberat massa temps després.
La boira els va recollir
i se’ls va endur lentament cap amunt.
I quan tot es va calmar,
ja no hi havia ningú.
---
En Jan va sortir del bosc sense mirar enrere.
No havia guanyat cap batalla.
No havia convençut ningú.
Però havia entès una cosa important:
les bruixes no es cremen.
es desmunten.
No era un bosc especialment fosc, ni amenaçador.
Però tenia aquella mena de silenci… que et mira.
Va caminar una estona sense trobar res.
Fins que, de sobte, algú li va parlar.
—És culpa teva.
En Jan es va girar.
Davant seu hi havia la primera.
Duia fils prims enganxats als dits,
com si hagués estat cosint tota la vida.
Però els fils no unien res.
Només s’enredaven entre ells.
—Perdó?
—Sí, sí, teva. Tot això. La família està malament per culpa teva.
En Jan va parpellejar.
—Què és “tot això”?
La dona va obrir la boca, disposada a respondre.
Però es va quedar aturada.
—Doncs… això.
—Quin això?
El silenci es va fer incòmode.
La paraula no arribava.
La Teixidora d’Acusacions va intentar recompondre el fil,
però ja no trobava per on començar.
Un dels fils li va caure dels dits.
Després un altre.
I, de cop, es va esfilagarsar.
Com un teixit mal fet que es desfà sol.
En Jan va continuar caminant.
---
No gaire més endavant, la va trobar.
Estava dreta, però amb el cos lleugerament inclinat,
com si tot li pesés més del compte.
Els braços li penjaven, sense saber ben bé què fer-ne.
Els seus ulls no miraven res en concret,
però ho demanaven tot.
—Em fa mal tot —va dir.
—Què et fa mal?
—Tot.
—Per què?
—No ho sé… però ningú m’ajuda.
En Jan la va mirar un moment.
—Què necessites?
—No ho sé… però ningú m’ajuda.
En Jan va fer un pas enrere.
—Si no saps d’on ve… com vols que algú t’ajudi?
La dona va obrir la boca.
Com si hagués de dir alguna cosa important.
Però no va sortir res.
El dolor, de cop, es va quedar sense lloc on viure.
Els seus braços van perdre encara més pes,
i el cos se li va anar desfent lentament,
com una roba massa gastada.
La Guardiana del Buit va desaparèixer sense fer soroll.
En Jan va continuar endins.
---
El bosc havia canviat.
L’aire s’havia espessit,
i la llum semblava venir de molt lluny.
I allà, enmig de la boira, hi era ella.
La boira no l’envoltava:
semblava sortir d’ella mateixa.
Els seus cabells eren llargs,
però no es movien amb el vent.
Com si el vent no gosés tocar-la.
—Sempre és igual —va dir—.
Ningú es queda. Ningú m’estima.
En Jan no va respondre.
—Tu sí que estàs bé —va continuar—.
Tu sí que ets feliç.
En Jan va fer un pas endavant.
—Vols que no ho sigui?
—No…
—Llavors què vols?
La boira es va moure al seu voltant.
—No ho sé…
En Jan va respirar profundament.
—Jo no et puc salvar.
La dona va aixecar els ulls, sorpresa.
—No sóc un mag.
El silenci es va fer dens.
—Però algú ho hauria de fer…
—Potser sí. Però no puc ser jo.
La Dama del Lament va intentar dir alguna cosa,
però les paraules ja no li obeïen.
En Jan la va mirar per última vegada.
—No et puc salvar.
I tampoc tens cap poder sobre mi.
La boira va començar a tremolar suaument.
I, sense soroll, el seu cos es va començar a desfer en llum.
No era foc.
No era fum.
Eren petits fragments de color,
com si alguna cosa s’hagués alliberat massa temps després.
La boira els va recollir
i se’ls va endur lentament cap amunt.
I quan tot es va calmar,
ja no hi havia ningú.
---
En Jan va sortir del bosc sense mirar enrere.
No havia guanyat cap batalla.
No havia convençut ningú.
Però havia entès una cosa important:
les bruixes no es cremen.
es desmunten.
