En "Gregorio"

Ja he parlat en altres ocasions del "Barrio Chino", de la barreja humana i social que convivíem en aquell districte V (ara és I) i del respecte que ens teníem tots en interés de la convivencia general.

El meu pare, per exemple, tenia una de les més de 30 botigues que ens dedicàvem a vendre roba i parlo només del tros del Carrer Nou de la Rambla que començava a la mateixa Rambla i s'acabava al Paralel, deixant de banda la continuació del carrer, que arribava fins les estribacions de Monjuich, que no era comercial ni era ja del mateix Distrite, ni era considerat "Barrio Chino).

Entre tots oferiem una varietat de preus que s'adaptés a totes les butxaques . I si entre nosaltres hi havia una bona rel.lació humana per conveniencia de classe, respectavem, naturalment, la nostra clientela, que eren cabareteres de primer, de segón o de tercer nivell, i també les prostitutes, que en tenien un número de categoríes que no es podien comptar. Aquestes veníen sovint acompanyades per els seus "xulos" respectius, a qui també tractàvem com clients normals.

Teniem una altra mena e clientes, pageses dels entorns de Barcelona, que venien en dies determinats de la setmana. I no vaig saber mai perquè un mateix dia de la setmana veníen gent del Maresme, un altre dia gent del Vallès i un altre, gent del Penadès.

I encara un altre client ocasional, que venía a comprar una roba interior atrevida que el comerç tradicional de Barcelona no s'hauria atrevit mai a oferir, o bé sabates de vedette de Revista o bé de prostitutes de primerísima categoría.

Entre aquest magma humà hi havia en "Gregorio", que era bona persona i mantenia en un piset miserable a la seva mare, vídua i malalta.

En aquells temps, en "Gregorio" sabia que s'havia de guanyar un "stromberg" cada dia, que en aquells temps s'entenia que era el billet blau de 500 pessetes del Banc d'Espanya.

La manera de guanyar-lo li era igual, però tenia l seva ètica i mai s'embolicava en afers delictius, però igual se'n anava al llit amb una vella de 70 anys que amb un vell de la mateixa edat.

A aquell noi el vam conèixer el meu germà i jo en un sopar a "Los caracoles" i ens va fer riure molt veient com divertia a tot el personal del menjador amb les seves ocurrències.

Llavors el meu germà Joaquim, era el mes de Desembre i que al carrer Nou es venien abrics per totes les pageses i les primeres emigrants (Que les primeres coses que es compràven al arribar a Barcelona era un transistor i un abric per la dona)

La proposta era que en "Gregorio" anés veien gent que es mirava un model d'un aparador, segurament per comprar-lo, i aleshores, amb la seva gràcia i capacitat de convencer, la fes anar discretament a "La Paloma", que era de nostra botiga, on trovaría millor oferta.

Aleshores un abric es venia a preus que oscilaven entre les 800 i 1000 pessetes, i si portava un aparent coll de pell de conill, potser fins i tot podia arribar les 1.200.

La oferta,considerant que un dia dolent es podien vendre 20 abrics i un dia bo es podia arribar als 70 o 80, era que fins 10 ventes, en "Gregorio" no cobrava un duro ; de 10 a 20, 30 pessetes per abric.
De 30 a 50, 50 pessetes i els que passéssin, 75 pessetes per abric.

I com que en "Gregorio" era un artista,feia més diners el mes de desembe que amb les seves ocupacions habituals, que ja va començar a considerar fastigoses.

Una altra oferta, per dies dolents o plujosos, era que entrés a un dels dos aparadors de "La Paloma",a cada un dels quals hi havia quatre maniquins, éll es canviava per un d'ells, es posaba un abric de dona i feia el pallaso magistralment, tallant moltes vegades el trànsit del carrer.

De mica en mica el vam anar incorporant a la nostra colla i el portàvem a sopar,el que ens aseguraba a nosaltres i a les nostres novies i altres amics una nit divertida, i d'aquelles reunions es va trobar amb una coneguda de casa, que era petita, però bonica com una porcellana. Es van prometre i s'hi va casar.

I va anar millorant. Primer va aconseguir ser ajudant del representant del conyac Fundador per la provincia de Tarragona i al cap de poc en va ser ja el titular del càrrec.

Després van montar una pastisseria em sembla que a Villafranca del Penadès i en "Gregorio" ja no va ser mai més la mateixa persona.

Ens vam veure varies vegades després, i tots vam veure que en "Gregorio" ja no seria mai més l'home divertit i feliç que havia estat sempre.

En cada sopar en " Gregorio" parlava poc i quan pretenia explicar qualsevol cosa, la seva dona l'interrompia sempre, corregint el que fos. Si ell deia d'una cosa passada l'any 70, ella el corregia i deia sempre el mateix amb les mateixes paraules: No "Gregorio, que era el l970 ; I si volia explicar una cosa d'un tan Pere, ella saltavala : No, "No,Gregorio, que es deia Pau.

Total, que la dona (No puc recordar el nom) portava bé els negocis, que en "Gregorio" era un senyor respectable, però és ben segur que en el seu interior s'enyorava dels anys pastas en la seva joventut, romàntica i esborrajada que tenia tan ben adaptada a aquell món tan especial que Barcelona repudiava, però que als qui hi vam viure ens ha deixat uns records inolvidables d'una qualitat humana menys aparent, però també menys hipócrita.