Empremtes de dolor

Les teves mans cremades pel fred,
sempre recullen les engrunes d'afecte
que et trobes de camí a l'escola.
Aquell és el teu moment per evadir-te
de la crua realitat que et desperta cada dia
Allà, arraulida en aquella cadira
dibuixes el sol de l'esperança
i la casa on t'agradaria viure.
Però et fa tant mal el cor
que et costa pintar
aquell paisatge tan gris i gèlid.
Malgrat tot, segueixes caminant.

Els teus ulls no saben ni volen plorar
es resisteixen al dolor
que et crema per dins.
Ja n'estàs farta de tanta atrocitat
i en lloc de fer morir una llàgrima
prefereixes fer néixer un somriure,
un gest que ens roba la nostra mirada
i ens reclama l'ajuda immediata.

Els teus peuets són testimonis
de la duresa del terreny que trepitgen
dels abismes que han d'esquivar
de les muntanyes que han de travessar.
Esclaus del treball
i ferits per la manca d'amor
cada vegada estan més cansats,
se senten dèbils per tirar endavant.
No n'hi ha prou
amb la petita alenada de llibertat
que els ofereix un petit refrigeri
de tant en tant.

La teva ànima ferida
per la por d'aquell bastó
i la foscor de la nit,
resta perduda enmig de la boira
i busca una brúixola que la guiï
o una petita escletxa de llum per poder sortir
d'aquesta maleïda presó
on t'han tancat.
En aquesta vall on vius
espero que ben aviat
trobis un bon jaç que t'acaroni
i t'alimenti amb gotes d'il·lusió.