Somnis Tricentenaris / Relat de Roser Fernández Zúñiga / Els baluards

Els baluards


Sóc per alguns un heroi, per altres un rebel, però duc a la sang justícia i valentia, trets del meu tarannà i eines comuns dels militars. Coneixia el resultat i això no em va detenir. Per justícia vaig acceptar defensar la ciutat quan austríacs i anglesos ens havien abandonat. El meu destí individual ja no importava, només la sort de la ciutat.

Tres del matí, tot fosc. Des de la balconada comprovo que regna el silencia al carrer i a tot el barri, però l’olor a pólvora i els sons tronadors m’han despertat. Tranquil•litat al Born i a la Ciutadella. Intentaré dormir de nou.

Al baluard de santa Clara i Llevant les tropes lluiten. Els francesos ens han fent una bretxa a la muralla, entre els dos baluards, però el foc de l’artilleria els ha repel•lit, es retiren. Aprofiten per recollir els morts i reorganitzar-nos.

Ara és el meu cor qui trona i em desperta a l’albada. Cap novetat al carrer que he vist en somnis ple de sang. Joves, alguns encara nens, empunyaven fusels contra els francesos que invadien la ciutat. La suor em banya. Entre els edificis en ruïnes apareix un líder abanderat i s’inicia el contraatac al terraplè de Jonqueres. Cau ferit.

M’han ferit. El meu lloc l’ocupa Casanova enarborant la bandera de santa Eulàlia. La ciutat està en perill. No és militar, però té valor. Darrera d’ell els barcelonins lluiten a la desesperada. També cau i la Junta de Govern decideix capitular amb el duc de Berwick.

Imposible dormir, he decidit dutxar-me i després esmorzar. Avui és festiu, sortiré fora i acabaré amb aquest malsons. Aire és el que em cal. Camino cap a l’estació de França per prendre un cafè a una de les terrasses. De cop començo a tremolar i un murmuri ressona al meu cap. Estudiants i voluntaris corren davant meu en direcció al Portal del Mar. Em sento vençut.

Els dos últims atacs al baluard del Migdia enfonsaren la ciutat. La Coronela i algunes unitats disperses de voluntaris, dirigides pel cap de fusilers i el general Francesc Sans, contraatacaren. Des de el Pla d’en Llull els capitans Francesc de Castellví i Onofre Homdedéu avançaven, tot i així, la tercera ofensiva devastà la ciutat desprès d’acabar amb la vida de centenars de persones, però no amb el seu esperit de lluita. La meva sort i la dels que no van morir fou la presó.

Passejo cap al Fossar de les Moreres on la multitud es congrega esperant les autoritats. Celebren la Diada. I per fi ho comprenc. Ahir vaig repassar la història familiar. Sóc un Villarroel.


Roser Fernández Zúñiga