Somnis Tricentenaris / Relat de Rosa Nebot i Carrió / Somni d'un vençut

Un relat de: concurs somnis tricentenaris
Somni d'un vençut

L’home es presentà a l’escola abans que s’acabés la classe de la tarda. Mirà el rètol que deia “Escuela Nacional de Niñas” i tocà el timbre. Va obrir la porta la minyona, el va fer passar al rebedor i avisà tot seguit la mestra que, abans de sortir, va manar a les nenes que omplien l’aula que acabessin la feina i que ho fessin en silenci. “Com està senyor Josep?” s’estrenyeren les mans. “Preocupat pel seu avís. Hi ha cap problema amb la nena?”. “No, la nena és una bona alumna. És per una qüestió, diguem-ne delicada, que volia tractar amb vostè. La setmana passada vam fer la festa del 26 de gener, el dia de “la liberación de Barcelona”. Jo havia explicat a les nenes la raó d’aquesta celebració i els en vaig dictar un text. Just en acabar, vaig sentir la veu de la seva filla que s’adreçava a la companya: “Tot això és mentida”. Vaig atansar-me al seu pupitre “Per què ho dius això?”. Tota confusa, em va dir que no ho sabia, que havia sentit alguna cosa...” “Només això?” “Això és molt, senyor Josep. S’adona del que li podria passar a vostè, i potser també a mi, si aquest comentari arribava a coneixement de segons qui?” “Sí que me n’adono; prou que sap vostè les dificultats que passo. Li ben asseguro que a casa, davant dels fills, no es fan comentaris sobre determinats temes. La veritat, no sé pas d’on ho ha tret, la meva filla” “És molt llesta, molt observadora. Alguna cosa deu haver caçat al vol. Sobretot, vagi amb compte”.

Aquella nena era jo, que havia vist com la mestra rebia el meu pare al rebedor, just abans que ella mateixa ajustés la porta que donava a la classe. El contingut d’aquesta conversa no el vaig saber fins molts anys més tard, quan la situació ja no era perillosa. Mon pare, que es va escapar del camp de concentració d’Argelers després de passar-hi una nit; que va tornar a Barcelona a peu per retrobar la família; que va ser represaliat i expulsat de la feina per rojo, separatista y desafecto al régimen, no ens parlava mai de què representava la duresa del règim que vam patir tants anys. I menys encara de tot el que havíem perdut. Ens havia de protegir. Quan vaig ser gran li vaig sentir dir, un onze de setembre: “en un dia com avui els catalans vam perdre les nostres llibertats”. Pobre pare meu, que no va arribar a veure el retorn de la Generalitat, les primeres llibertats que vam aconseguir amb l’Estatut, la immersió lingüística, algun reconeixement cultural... I anys de lluita pacífica i manifestacions perquè ens destrossaven un nou estatut que ens donava més llibertat i més equitat fiscal. I el meu pare no pot veure com una gran majoria de catalans gairebé toquem amb els dits aquella llibertat que ens van arrabassar fa tres-cents anys.


Rosa Nebot i Carrió

Comentaris

  • Patiment[Ofensiu]
    Materile | 10-09-2014

    Quant patiment ens ha portat la història. M'has fet recordar la meva infantesa amb el teu relat. Un relat molt ben escrit. Desitjo que aviat s'acabi aquest malson de tres-cents anys.

    Una abraçada,

    Materile (Maria Teresa Galan)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: