Els anti-herois

Hi havia una vegada una colla d'amics una mica especials: la Sara, una xiqueta molt decidida, Miquel , que anava en cadira de rodes per una malaltia de la infantesa i Josep, que portava una cama ortopèdica de fusta per un accident.
Un dia que tots tres estaven a la biblioteca un tant avorrits, comentant el cas d'una expedició que havia desaparegut de forma misteriosa, Miquel va agarrar un llibre sense títol que li va cridar l'atenció i, anant a la taula on estaven els amics, va començar a fullejar-lo i va veure que totes les pàgines estaven en blanc i, en mig de dos pàgines va trobar un full solt de diferent color, el desplegaren i, per una part, hi havia un dibuix estrany i, per l'altra part, hi havia alguna cosa escrita.
Miquel i els seus amics van investigar el full i van arribar a una conclusió: semblava un plànol que indicava un lloc que, de moment no sabien on era i, d'altra banda, unes indicacions difícils d'entendre que volien aclarir el plànol però que a ells no els aclaria res. Decidiren començar la recerca buscant , a les enciclopèdies, alguna fotografia que s'assemblés a allò que el dibuix mostrava i després de remenar tota la biblioteca i sofrir la persecució de la bibliotecària, trobaren la solució: allò era la muntanya de l'Arc del Lleó, una muntanya no massa allunyada però amb fama de perillosa i, per això mateix, desconeguda, però ràpidament decidiren anar-hi. Agafaren provisions i feren camí.
En acostar-se a la muntanya, Josep va decidir llegir el missatge que acompanyava el plànol:
- Escolteu el que diu:" si vos ho diguem clarament, el laberint es tancarà lentament."
- Què vol dir aixó?, preguntà Sara.
- No ho sé, contestà Miquel.
- Continua llegint, va proposar Josep.
Miquel va llegir el següent:
- " Les coses que aparenten ser no ho són mai . Fes 80 passes i compte amb les rates."
-Donem 80 passes a partir de la senyal del mapa, va dir Sara.
-Però, de quina senyal parla?, diu Miquel.
-Un moment, diu Josep, aquest dibuix s'assembla a la font gelada.
-Si, tens raó, algunes vegades he vingut amb mon pare, però mai he passat d'ahí.
Conten les passes indicades i, entrant en un terreny desconegut, arriben a un riuet que sembla coincidir amb el del plànol.
-Continua llegint, diu Josep.
-"El riu heu de passar sense l'aigua tocar", llegeix Sara.
-I com farem aixó? Es preguntaren els tres alhora .
-I si tallem unes canyes i les lliguem?, ací n'hi ha un bon tall, diu Josep.
Com que no trobaren millor solució, es posaren a tallar canyes i a lligar-les, fent servir les cordes que portaven per si calia ajudar a Miquel en la muntanya.
Fet el rai, amb les canyes ben lligades i cobertes amb un plàstic que tenien per si plovia, van decidir que era l'hora de passar i, no sense alguna dificultat ho van aconseguir.
-I ara què?, preguntà Josep.
-Hem de continuar llegint i fent camí, diu Sara.
-"Entre dos muntanyes faran un arc i, en passar, el laberint trobaràs", va llegir Miquel.
-Hem de buscar el camí per arribar a la muntanya de l'Arc del Lleó, diu Miquel.
Buscant i rebuscant a la vora del riu plena de baladres i jonqueres, trobaren per fi un xicoteta senda que s'endinsava cap a la muntanya i pujaren amb dificultats perquè, malgrat la força de voluntat, Miquel i Josep tenien moltes dificultats per pujar.
Arribaren per fi a un replà on les muntanyes es tocaven deixant un passadís estret i van pensar que allò era l'Arc del Lleó.
-Endavant, diu Sara.
-Però sense pressa, diu Miquel, amerat de suor per l'esforç de la pujada.
Poc a poc anaven travessant el passadís de l'arc quan, de sobte sentiren uns crits aguts i un soroll que anava en augment.
-Què passa?, pregunta Miquel espantat.
-Són rates !, crida Josep, a córrer !
Tots tres ixen disparats i mentre Sara desapareix morta de por, Josep i Miquel, que no poden anar tan apressa, s'amaguen dins el tronc d'un arbre vell. En passar les rates i buscant nerviosos a Sara, es van trobar de nassos amb una gran construcció que no podia ser altra cosa que el laberint que anaven buscant.
-On estarà la Sara?, va dir Miquel.
-I jo que sé. L'últim que recorde és que corria com un cavall desbocat.
-I ara que fem?, diu Miquel
-L'hem de buscar i si no l'ha trobem, tornarem a buscar ajuda.
Buscant i buscant, amunt i avall anaren a parar davant d'un forat que hi havia al peu de la paret del laberint i decidiren entrar. Una vegada dins comencen a notar que el forat va fent-se cada vegada més i més estret, comencen a córrer intentant trobar una eixida, però, morts de por, veuen que cada vegada avançaven menys fins no poder casi moure la cadira de Miquel. Començaren a cridar espantats i quan ja pensaven que d'allí no eixien senten una veu coneguda i les paret del forat tornen a obrir-se.
-És la Sara !, crida Josep.
-Què has fet?, com has pogut obrir?, on t'havies ficat?, dispara Miquel sense poder encara ni respirar de la por que havia passat.
-He tocat una palanca que hi havia a l'altra banda quan us he sentit cridar mentre intentava eixir a buscar-vos.
-I com havies entrat?, pregunta Josep.
-Ni ho sé, les rates em fan tanta por que dec d'haver passat pel forat tan apressa que no ha tingut temps de tancar-se.
Quan ja havien descansat, Sara els ensenya un avís que hi havia als costat de la palanca i que deia: "El laberint té una paret que s'obri només a les tres i darrere d'eixa paret nosaltres estem. Passats cinc minuts la paret es tanca".
-Quina hora és?, preguntà Miquel.
-Són les tres en punt, només ens queden cinc minuts, digué Josep nerviós.
I tant ràpid com podien, arrossegant a Miquel que tenia la cadira de rodes feta pols, començaren a mirar per tot el laberint i en uns moments van vore una paret que començava a tancar-se i, ràpidament corregueren cap a ella, van aconseguir passar molt justos i allí arraconats trobaren , els vint exploradors perduts !.
Després de la sorpresa tot va ser alegria, abraçades i ganes de riure i al dia següent a les tres en punt la paret s'obrí i aconseguiren anar-se'n.
Mentre baixaven l'explorador més gran els explicava perquè no podien eixir:
- Arribarem amb la intenció d'explorar l'Arc del Lleó sense fer cas de les llegendes que havien impedit coneixer-la anteriorment, trobarem el laberint i, sense pensar entrarem i ja no vam trobar la sortida i després unes veus cada nit es deien que no podríem eixir sense ajuda perquè la paret que s'obri no la trobaríem mai. Aixina que al cap d'un temps vam fer el dibuix, el vam lligar a la pata d'un lloro vell que nosaltres havien curat dins el laberint i no sé com va arribar al llibre de les pàgines en blanc.
-Nosaltres tampoc però estem contents d'haver-vos trobat.
-Té molt de mèrit . Ningú dubtarà mai de la vostra valentia.