Ella

Es submergí sota la pluja càlida. Tenia la nul·la esperança de que potser així despertaria d'aquell horrible malson... Però l'aigua no li esvaí res més que el rastre de les llàgrimes vessades que restaven sobre la seva pell traçant petits camins.

No ho comprenia. La ràbia que segons abans l'havia posseït tan subtilment es veia ara convertida en una insuportable impotència. Se sentia tan sola... parà l'aigua. Tot quedà en silenci.
La seva ment buscava amb desesper. El seu cos restava allí, quiet, immòbil en les gotes que lliscaven com llàgrimes acariciant un cos nu, color de mel...
Un calfred la recorregué com una serp que escapa dels passos de l'etern desconegut.
Tancà els ulls amb amargor i observà el rostre que se l'hi dibuixava com un miratge. La boca semi dibuixava un somriure maliciós i sensual, uns ulls negres la penetraven i se l'hi clavaven com espines al cor.
Aixecà les parpelles lentament. Despertà a desgana. El seu cos restava com feia uns instants. L'havia sentit tan proper...

On arribaria a la vida? Qui, i com era ella? Era el seu cor qui li deia que visqués la vida? O, era potser la seva ment? Per qui s'havia de deixar guiar? Com? I perquè?? Qui o què ho deia això?Cert? O tot una mentida...

No podia oblidar i ni tan sols allunyar-se de la realitat,dura i enganyosa de mena, com les roses. La Blanca... era morta. Mai més sentiria la seva veu, ni les seves paraules acompanyants fidels en tots moments.
¡Era Ara quan més la necessitava! I no hi era, era morta... De nou el seu rostre es veié cobert d'aquella amarga tristesa, tan humida i tan salada.
Sabia què li hagués dit la Blanca en aquells moments... Però això ja no servia ara; no era Blanca qui li deia, era tan sols un seu difós record. Seguí plorant sense esquinçar l'aire que restava pesant com plom dins l'habitació. En silenci.
La necessitava! L'estimava! Es sentia impotent, desgraciada. Encara recordava els seu rostre tan blanc, tan fred, tan... mort. I els ulls, aquells ulls distants i mancs d'esperança...
Morí de càncer, de Leucèmia.
L'havia vist sagnar milers de vegades, però mai hagués pensat que era allò...
No s'hi havia arribat a preocupar mai massa, ho creia normal, creia que... i què sabia ella! Creia que tenia les venes dèbils, creia que... Però passaven els dies, i la Blanca cada dia estava més demacrada, més dèbil, més pàl·lida i cansada.
Sovint, a la seva mirada, li semblava veure unes ganes terribles d'abandonar, de tirar la tovallola i rendir-se, d'escapar... per sempre.
La Blanca s'entossudia en no dir-li què era exactament el què li passava, però el dia que li confessà, el dia que li digué que només li quedava un mes de vida, a molt estirar, que tenia Leucèmia, i que no hi havia solució... Li hagués agradat consolar-la, mostrar-se valenta, per així, potser, fer-la forta a ella. Però no va ser així, ella es desféu en llàgrimes als seus braços... Blanca es mossegava els llavis amb força, els recordava mancs de color; envermellits tan sols en les petites marques que deixà el mossec. Ella no la veié plorar.
Encara ara sentia la seva mirada clavada a l'ànima.

Només tenia setze anys quan morí, setze anys i tota una vida per endavant...perduda.
Sabia que no podia viure per ella; recordava quan li deia que visqués la vida, que fos feliç, que somrigués i no penses massa en ella, només d'en tant en tant, per no esborrar-la del seu cor, que era on restaria, per sempre...
D'acord, ho faria, per ella, per la Blanca.
S'eixugà les llàgrimes i esbossà un petit somriure. Sentí, ara sobre la pell, aquella mirada. Una dolça carícia resseguí el seu rostre. Ella també somreia.