Elionor D'Aquitània




Postrada al darrer jaç, a L'abadia de Fontevrault
,
Observes el teu Oc, curull d'Oil i forasters.



Arran, ben a la vora, silent
l'amor-botxí reposa, 
t'esguarda i et vetlla "in eternum"
.
Amor i Odi, simbiòticament fonent-se en l'infinit.

Dama, bella dama d'Oc.

Duquessa d'Aquitània,
reina de França i Anglaterra

monarca i mecenes de trobadors,

poetessa que versifiques l'art dels ardits i tripijocs

Alquimitzant poders-amors


Embellint plaerosament tot viarany que encetaves

Delitant Totes les Coses, de la teva verda Aquitània.

Croadesa, càtara aventurera.

Amb un amor sempitern a la VIDA

Sense fre i límits, oberta a Tot



Poder i amor alterosos s'embullen

Entre esgarrinxs i amanyacs

Atresores besades i ferritxs

sempre invicte rebrolles
a les endabades dels captors



La senzilla daurada Rosamunda pren davantera

La teva llera roman buida

L'Enric esgallimpat esvaït
En la Deixia, Es bressolen traïcions maquinacions i guerres.

Poders bèlics, amidant-se són.



Dansen les hores d'altanit

Juganeres remors funestes,
delaten esdeveniments a la fosca


Un esgargamell d'un cor-estrip brama

 en la negrenca i procel·losa nit.



Però bé saps Dama, de Corts d'Amor

grava't al cor i ànima

Que l'amor: se't regala i des-regala

Flueix, frueix,.. Fins que... es desllueix i destrueix.

Si més no,
Restant a l'ull viu i desdeixondida
l'amor com el mar sempre torna

sempre floreix i esclata lluent
Enverdint rostolls i secarrals exànims




Desembrollada dels llops Plantagenet

T'alces altiva com reina de Ginestes

Inigualada guilla argentada deixatada
La teva petja prominent venç.



Anys closa a la Torre
Clams i planys martellegen al Rei
Impertèrrit, no atén, no afluixa ni para atenció
El principi de la perdició s'atansa.



Qui et desglaçarà el cor? Enric,

Normand, de Nissaga de vikings invictes despietats

La traïdoria sols la perdona la mort



Finat el rei despuntes de nou
Corts, trobes, Cavallers, flirteigs
Rauxa la vida amb seny i goig
Però la dissort a bracet sempre hi és.

Entre les teves Mans, Sents, com llangueix

l'ànima del Cor de Lleó que engendrares
s'escapoleix i esvaeix com fum dissipant-se

Esfilagarsant-se en l'aire.



La vostra llavor ja s'esbulla i fusiona amb el Tot.

Closa, retirada a Fontevrault, El menut Joan "sense terra" pren les rendes

Tu ja et forneixes per a nous embats
Del més enllà, sense decaure, palplantada
Per a guanyar, innat a la sang, com sempre has fet.

Llaüts, mandolines i tamborins, acompanyen el teu traspàs.....
Una suau esmorteïda trobada, esdevé de la llunyania a acaronar-te
de vells trobadors, de bells llaüts, de velles trobes

...."Canta el cor, si canta l'amor"...
reconeixent prest, aquells mots, d'antics amors.
Bernat de Ventadorn, i el teu avi Guillem IX,
ingràvids et somriuen i et lluquen des del nou portell...

.....apropant-te......

...... fites per Darrer cop aquella amorosa contrada
....i li dius "adieu",........... a la Teva Magna Occitània,
.................. que abandones per a sempre més.............