Elena Ormondi. Cas tancat (III)

Pren la paraula
LLUÏSA FERNÁNDEZ SANTANDREU, l'advocada de la defensa

Vaig dubtar molt, moltíssim, però encara avui crec en la innocència del marit. No puc dir el mateix respecte d'Inmo, el manager, ni de Corberini, l'amant. No sé si algun d'ells va ser el culpable, però crec que... Bé, no voldria inculcar-los prejudicis si volen investigar aquest afer des d'una perspectiva completament asèptica.
De l'habitació, l'escena del crim, calia tenir en compte una sèrie d'elements: les cendres d'aquella plata de vidre, l'arma del crim, la ferida i les restes de pólvora als dits de la víctima, la part del llit on romania la víctima i la fotografia que hi havia damunt del tocador. Del rebedor només vull destacar-ne un element: la reapareguda clau d'accés al domicili, que segons declaracions del marit havien trobat a faltar dies abans i en descobrir-se el cadàver restava de nou penjada al clauer annex a la porta principal.
Anem a pams. Comencem per les cendres. Podem preguntar-nos què va cremar Elena Ormondi abans de morir: una fotografia, potser? Un document? En principi no era el testament, ja que l'havia firmat dos o tres mesos abans a cal Notari, tret, òbviament, que n'hagués redactat un altre d'hològraf i l'hagués destruït llavors.
Aquest "què", com suposareu, va trasbalsar moltes ments. Les cendres estaven tan esmicolades -element a considerar- que els tècnics forenses no van poder desxifrar-ne el contingut. Només van poder detectar cinc grups de lletres seguides i alguna altra de sola: "bir", "h", "ate", "ic", "me", "p" i "do". És totalment impossible recompondre el text amb aquests fragments, més encara tenint en compte que no són del tot fiables.
A mi també m'intrigà -potser perquè sóc una mica massa escrupolosa- un altre interrogant: qui va cremar allò. Va ser Elena Ormondi o el seu assassí? O qui sap si algú altre, que, vés a saber, hauria pogut presenciar el crim.
Segon element que cal estudiar: l'arma, la ferida i les restes de pólvora als dits de la víctima. El forense va considerar que era molt probable que la víctima es trobés profundament adormida quan li sobrevingué la mort, però improbable no significa impossible. Cal per tant no oblidar-se de la teoria del suïcidi, que fóra molt coherent amb la personalitat d'Elena Ormondi i explicaria de forma senzilla les cremades de la pell entorn de la ferida i les partícules de pólvora als dits. L'altra opció, que ja coneixen, és la de l'assassinat amb simulació de suïcidi.
Prosseguim: la part del llit on romania la víctima. Si al final he arribat a concloure que el suïcidi és una opció francament remota en extrem no és pel somnífer descobert a l'estómac del cadàver, sinó per la part del llit matrimonial que ocupava Elena Ormondi. La van trobar a la dreta, quan, segons el seu marit, sempre dormia a l'esquerra. Una de dues: o l'assassí no ho sabia o l'assassí ho sabia molt bé i havia pretès despistar-nos. Opció, aquesta última, que ens assenyalaria un assassí força més intel·ligent.
Anem per la fotografia. Una imatge més aviat desenfocada del matrimoni. Hi apareixien, per tant, els principals actors del drama: la víctima i l'imputat. Però no era això el que calia veure, sinó allò que no s'hi veia. És a dir, qui havia fet la fotografia. Amb exactitud no ho sabia, però el marit creia que l'havia fotografiat el magnat anglès Sir Rodderick Inmo, productor i manager de la interfecta. Allò l'involucrà en aquell crim. I l'amenaça d'una denúncia per assetjament -segons es desprenia de les declaracions del marit, a qui la víctima li havia confiat la seva intenció- li proporcionava un mòbil crec que suficient per desitjar veure-la morta -donada la seva posició social, la respectabilitat i el prestigi que durant més de cinquanta anys havia adquirit-. I la clau reapareguda hauria permès a Sir Rodderick entrar al domicili i assassinar la desemparada actriu.
He exposat el que recordo com si fos una detectiu. El cert és que la meva funció era molt diferent: havia de defensar el principal imputat en aquell afer, Jonàs Taboada, l'espòs. Admeto que hagués pogut cometre el crim (tenia el mòbil, la oportunitat i li mancava una coartada), però creia i crec -potser m'equivoco- en la seva innocència. El cert és que totes les peces de convicció l'assenyalaven a ell, però tot era circumstancial i res confirmava els càrrecs d'aquella acusació. Havia de prevaler el dret fonamental a la presumpció d'innocència, l'in dubio pro reo penal.

Proper capítol: "Pren la paraula Sir RODDERICK INMO CARMODY, el manager."