Elegia a Gemma

Al record de Gemma.
A 15 de febrer de 2005.

No puc oblidar-me dels seus rínxols, del seus somriure ample i etern. La pell tensa i fina i el cos mig girat acomiadant-se.
La mort és cega. La seva daga ens acompanya a tots sense excepció, i és permissiva o ràpida, només depenent de l'atzar. El maleït atzar, que ningú controla i que no sempre, o millor dit, mai és just. Aixa, ella, bonica i jove, resplendent i jovial, és morta.
I em cal escriure-ho, em cal dir les maleïdes paraules sens usar eufemismes per creure-m'ho. No puc arribar a imaginar-me el seu cos pàl·lid i inert... com? Com fer-ho si l'únic que recordo d'ella és llum i moviment? Com imaginar-la amb els ulls clucs i la cara sense expressió, si només guardo la seva mirada brillant i les galtes plenes de rialla?
La mort no s'apiada. La mort és cega, però no se la'n pot culpar. Potser podria existir si hi veiés? Fóra capaç de tallar el fil amb consciència del propi delicte?
En la seva guitarra, tendre i quieta, encara ressona l'última harmonia; el primer silenci. Els nens es queden callats i fixats en la pissarra, pensant només en l'absència dura que inevitablement serà substituïda.
No recordo la seva veu, però si l'expressió al parlar, la puresa de les paraules que sorgien d'entre el seu somriure persistent i contagiós.
No conec la seva persona, però em sembla intuir-la per entre la transparent mirada.
No he escoltat mai la seva música, però ressonen en mi els cops dels seus talons contra el terra. I potser només faig allò que s'ha fet sempre, d'explicar només les bones coses i quedar-se només amb els bons moments...
Però no la conec, no la coneixeré.
I només puc enlairar el petit record: el seu cos mig girat acomiadant-se, amb els rínxols movent-se-li, i el somriure i la mirada brillant.

A 16 de febrer de 2005.

I el silenci és fidel quan només diries ximpleries. I les paraules insistents i persistents de la gent aclaparen i deformen els sentiments.
Ella és morta. Per què buscar culpables? Per què buscar motius ocults? Per què parlar-ne com si d'un estrany es tractés?
Deixem-nos de tòpics i falses hipòtesis, deixem-nos de parlar. No cal. Abracem-nos, recordem-la, invoquem la seva puresa, plorem. No cal res més.
Ella, la enamorada, la professora, la música...
No tornarà.
Sentim-nos sols davant d'aquesta vida, aquesta il·lusió òptica que té fi. Sentim-nos buits pensant que tot això que creiem tenir i creiem veure serà el mateix sense nosaltres, quan un dia, tard o d'hora, ja no hi serem.
Sentim-nos insignificants coneixent que ningú ens recordarà més enllà dels nostres fills, i això si tenim aquesta sort.
I per últim, sentim-nos afortunats de tenir el que tenim: el present. L'únic del que podem estar-ne segurs...