El virus

Li va semblar que al engegar l'ordinador, va fer un estrany però no en volgué fer cas doncs d'informàtica no en sabia res. Ell estava per les lletres, no per aquelles maquinotes que mai havia acabat d'entendre. Utilitzava l'ordinador només per escriure, estalviava paper i a més sempre podia anar a la història que volia sense haver de remenar carpetes i paperots que sempre estaven desendreçats. D'ençà que n'havia comprat un de portàtil sempre el portava amb ell i en qualsevol moment i en qualsevol lloc podia refer, rellegir o començar una història.
Havent dinat, al bar on anava cada dia, va aprofitar una estona que tenia per a acabar un conte que havia deixat inacabat. Va dirigir-se a l'arxiu corresponent per llegir les darreres pàgines per agafar el fil de la trama. Li agradava fer-ho per a continuar en la mateixa línia argumental i mantenir el pols de la narració doncs ell es creia un gran escriptor, experimentat i amb un significat mètode de treball.
El relat que estava fent tractava d'un home que tenia mala sort, tot el que feia li sortia malament i la seva vida era una desfilada continua de desgràcies. Era la màxima expressió de la dissort estructurada en clau d'humor i amb pinzellades d'ironia. Havia deixa't la història, per anar a treballar al despatx on li pagaven un sou, just en el moment en que l'home en qüestió, després de mil i una trifulgues estava a punt de canviar el rumb de la seva vida. La continuació havia de ser l'explicació de com l'home trobava un dècim de loteria premiat al mig del carrer i canviava la sort de la seva vida, a pitjor.
Mentre l'ordinador anava cercant l'arxiu, molt lentament, estranyament lent, l'aprenent d'escriptor, impacient va donar un copet al costat de la pantalla i li va murmurar:
Que es per avui !!!
Finalment es va obrir el document i va aparèixer a la pantalla el text que estava buscant. Va rellegir les dues darreres pàgines i li va semblar que ben be no eren el que havia escrit el dia abans:
A vegades la memòria ja ho fa això - va pensar sense massa preocupació.
A mida que anava avançant, el text se li feia més difícil recordar i entendre, semblava una altra història, encara que els personatges eren els seus, l'home que tenia mala sort, la dona que n'estava enamorada però no li feia saber, el veí que s'ho mirava...., hi eren tots i cadascun dels que hi havia posat, però a partir de la pàgina sis, l'argument havia variat totalment.
L'home de la mala sort havia pres consciència que la dona l'estimava i si volia casar, el veí que s'ho mirava havia deixat de fer-ho i havia desaparegut. La dona enamorada, estava malalta, molt greu, i l'havien internat en un hospital al pavelló de malalts infecciosos.
Va parar de llegir.
Com podia ser aquella disbauxa a la seva història ? El primer que va pensar es que algú li havia tafanejat l'ordinador i li havia canviat la trama.
Deu haver estat en Pérez, em te mania, sap que escric i li faig enveja - va pensar - segur que aquests matí quan he sortit a veure un client, m'ha agafat l'ordinador i ho ha regirat tot... es un malparit!!!
Va esborrar tot el que ell no recordava haver escrit i fent un terrible esforç va tornar a escriure la història com ho havia fet el dia anterior.
Caram, les tres i deu - va espantar-se - a les tres havia de ser al despatx!!!
Va tancar ràpidament l'ordinador i va marxar. Al entrar al despatx amb l'ordinador a sota el braç i esbufegant, en Pérez, que era el cap de personal, li va dirigir una mirada assassina i va dir:
Folch, arribem tard !!! - el suficientment fort per què ho sentis tothom.
Mentre es disculpava amb una excusa increïble va veure com la Francesca i la Remei, les secretàries, feien una rialleta de ratolí.
La tarda va passar com moltes altres tardes, feinejant estúpidament i veient com les secretàries se'l miraven i reien a cada moment. Malgrat que procurava no fer-ne massa cas, l'empipava que tothom en aquella oficina se'l prengués com l'il·luminat que somniava ser escriptor.
Per no deixar l'ordinador ni un sol moment, en tota la tarda no es va aixecar de la seva taula ni per anar al lavabo. Finalment a dos quarts de set va agafar l'americana i amb l'ordinador a sota el braç es va disposar a marxar.
Folch!!! - va cridar en Pérez - A veure si demà tenim la mateixa puntualitat al arribar que al sortir....
Si senyor Pérez, no pateixi que no tornarà a passar - va respondre humilment mentre sentia com se li encenien les entranyes.
Les secretàries van continuar rient com dos ratolins entremaliats mentre en Folch marxava precipitadament.
Un cop a casa va deixar l'ordinador damunt la taula del menjador i li van marxar totes les cabòries i mals humors del despatx. Abans de sopar podria acabar el seu conte sense més entrebancs. Després miraria que s'havia de fer per posar una clau d'accés per què ningú li pogués tornar a potinejar el portàtil.
Altra vegada l'aparell va fer un estrany i si al migdia anava lent ara la velocitat era exageradament pausada.
Que li deu passar a aquest carallot de màquina ?, demà ja em sentirà aquell xicotet que me'l va vendre...però ara he d'acabar....
Amb neguit va esperar que finalment el document s'obrís i en llegir les darreres línies es va desesperar. Els personatges tornaven a ser on els havia trobat al migdia, el veí desaparegut, l'home enamorat de la dona i ella a l'hospital.
Però que es això ? - va bramar mentre s'estirava els cabells.
Va començar a donar voltes al taula com una fera engabiada, amb els braços i les mans gesticulava clamant al cel i demanant explicacions a l'aire, potser a Deu.
Això es un somni, em rentaré la cara....- s'anava dient a ell mateix mentre obria l'aixeta del lavabo i hi ficava el cap a sota.
Més tranquil, eixugant-se amb una tovallola va tornar al davant de l'ordinador convençut de que tot estaria en ordre i podria acabar la seva narració. Va encendre un cigarret i en va fer un parell de pipades amb gust, traient el fum pel nas, amb força, com a ell li agradava fer quan es disposava a realitzar alguna tasca important. Va estirar els braços i entrellaçant els dits els va fer petar tots damunt del seu cap, va fer dos moviments de rotació amb el coll, per relaxar-se, es va fregar les mans i va fer papallonejar els dits per donar-los agilitat i desimboltura, i va obrir els ulls. El que va llegir li va fer obrir la boca de manera que la cigarreta li va caure a la falda i li va cremar els pantalons, els calçotets i alguna intimitat més. Amb les dues mans es va aferrar a la taula i va continuar llegint el que no es podia creure.
El veí desaparegut, havia tornat a aparèixer i ara era un metge de l'hospital que amb una actitud de confiança i complicitat acompanyava a l'home de la mala sort, agafant-lo per l'espatlla, per un llarg passadís que semblava no tenir fi. Després d'unes quantes ratlles molt descriptives però per ell innecessàries, va trobar un curt i sec diàleg on el metge li comunicava a l'home que la dona s'havia mort. Mentre l'home plorava assegut en un banc del passadís per megafonia avisaven al doctor que anés a la tercera planta urgentment.
I a sota hi havia escrita la paraula : FI
No podia haver estat ningú l'autor d'aquest canvis doncs havia estat vigilant tota la tarda l'ordinador. Aleshores, que era el que estava passant ?
Va tancar l'arxiu i quan el programa li va preguntar si volia guardar els canvis instintivament anava a pitjar la paraula "si", però en el darrer moment s'ho va repensar i va prémer "no".
Potser encara hi ha una esperança i quan torni a obrir tot estarà com abans.... - va reflexionar sense massa convenciment.
Dubtava terriblement en tornar a obrir l'arxiu, li feia por només de pensar que podia haver passat però va fer el cor valent i va repetir l'operació. L'aparell continuava treballant excessivament lent i això encara el feia posar més nerviós, la suor li baixava per la cara i pels vidres de les ulleres, cosa sempre li havia fet molta ràbia. Les mans li tremolaven i sentia un nus a l'estómac que li dificultava la respiració.... Finalment el document es va tornar a obrir. Sense llegir-ne ni una sola paraula va anar a la darrera pàgina per veure si les últimes línies encara continuaven al seu lloc.
Encara havia estat pitjor el remei que la malaltia, la dona havia mort en la versió anterior, ara l'home estava gravíssim internat al mateix hospital. La història no s'acabava aquí doncs hi apareixien dues infermeres que comentaven l'estranyesa d'aquella epidèmia que havia començat a sembrar estralls en la població. Fins i tot el doctor havia mort....
Sense ni tant sols tancar el programa va abaixar la pantalla de l'ordinador i el va desconnectar de la xarxa elèctrica.
Que podia fer ? No podia pas trucar a un tècnic informàtic i dir-li que l'ordinador canviava els finals de les seves històries, l'haurien pres per boig!!!.
Els finals de les seves històries ? Que ell sabés de moment només una !! Aquesta reflexió li va provocar un nou esglai. I totes les altres narracions que tenia emmagatzemades a l'ordinador ? Que hauria passat ?
Només hi havia una manera de saber-ho i era revisar-les d'una a una. Però no va caler, només veient el que havia ocorregut amb les tres primeres que va mirar a l'atzar en va tenir prou. La majoria de personatges que ell havia creat havien mort en estranyes circumstàncies i els que havien sobreviscut, havien hagut de canviar de narració com si fugissin. El caos s'havia apoderat de la seva obra, quan els personatges canviaven d'història es trobaven fora de lloc i no sabien que fer, provocant unes incongruències demolidores en els arguments que feien la lectura gairebé incomprensible. Allò era el final.... la informàtica havia arruïnat la seva carrera, a no ser que....
Embogit va anar al seu despatx i va començar a remenar llibretes i carpetes on guardava texts anteriors a la compra de l'ordinador el resultat va ser el mateix. Morts i més morts s'acumulaven a les pàgines, gairebé tots els personatges havien desaparegut, alguns s'havien
refugiat a les tapes de les llibretes i altres s'havien adherit a les carpetes, marxant esporuguits de les seves històries naturals. Fins i tot va trobar dos personatges que estaven al fons del calaix on guardava tota la paperassa, sense saber massa ben be que hi feien sobre una superfície de fusta sense altres paraules que els envoltessin. De ben segur i producte de la desesperació un dels dos personatges es va enfilar per els parets del calaix i es va llançar al buit, morint esclafat contra les rajoles del terra. L'altre va començar a tremolar, arraconat al fons del calaix i després d'una mena de petita explosió en miniatura, va desaparèixer deixant només un petit núvol de fum blanc que no trigà en esvair-se.
Enmig de tot aquell desballestament en Folch es va quedar garratibat sense saber que fer. Per descomptat que no es tractava d'un problema informàtic doncs també havien patit la mateixa disbauxa els personatges escrits sobre paper.
El cor li començà a bategar sense solta ni volta, sincopadament, la seva pròpia suor li provocava calfreds que afegits a les tremolors que sentia a les extremitats, mans, peus, cames i braços, li van fer témer el pitjor. Probablement també la seva mort era tant pròxima com inexplicable. El cervell no parava d' emetre idees per a explicar d'alguna manera lògica tot aquell trasbals irrefrenable, però cap de bona ni aprofitable.
Quan finalment es va decidir a trucar al metge va prendre consciència de la seva dissort, ell mai havia estat malalt i no en coneixia cap de confiança, la desesperació el va dur fins a les pàgines grogues de la guia telefònica i va trucar al primer número que ser capaç de llegir.
El doctor Falguera, després de sentir les seves explicacions, li va respondre:
Senyor Folch, ens trobem davant d'una cas realment extraordinari, el més probable es que vostè i els seus personatges hagin agafat un virus fins avui desconegut i per tant, de moment, sense tractament. El primer que caldria fer es posar-li un nom, per exemple i si m'ho permet, es podria dir el virus de Folch i Falguera. Després el que farem serà posar tots els seus contes i vostè mateix en repòs, el més probable es que molt abans de que la ciència n'hagi tret l'aigua clara, el virus, avorrit, marxi cap a un altre destinació i generi una altra corrua de malifetes inexplicables. Faci'm cas, reposi.
Gràcies doctor i no podem fer res més ?
Procurar que no s'estengui a la literatura mundial, no m'ho voldria ni imaginar....Per si un cas, no surti de casa.